Els de la nostra generació vam néixer en democràcia, en l’estat del benestar; tota la vida hem tingut una bona escola i sanitat públiques, hem gaudit directa o indirectament de drets socials, laborals, polítics, etc. assolits en batalles no lluitades, i els hem assumit fàcilment. I qui no! Els hem viscut plenament, i amb el convenciment que calia millorar i anar a més. Però ara, quan la nostra generació ja no som canalla ni jovent, sinó els adults del present i comencem a tenir fills, i a pensar en el seu futur, i evidentment en el nostre, assistim a un canvi radical.
Assistim a un
desmantellament de l’estat del benestar i del sector públic molt ben
orquestrat, amb un bon pretext: la crisi; amb una amenaça aterradora: el
rescat; amb la pressió justa, constant i calculada de la UE.
Està tan ben
dissenyat, orquestrat i representat, que pels carrers, bars, places, les
persones justifiquen les privatitzacions (ha calat molt la idea que lo privat
funciona millor, quan els estudis no ho confirmen, al contrari), les retallades
a l’escola i centres de salut, i a l’administració pública també per descomptat,
perquè assumeixen que el funcionari és a l’altre bàndol, i “a l’enemic ni aigua”.
El funcionari és un
treballador públic, al servei de la ciutadania, per tal de garantir que tothom
tingui a l’abast una educació, salut, seguretat, protecció, justícia, etc. de
qualitat i sense diferències, independentment dels polítics de torn.
La missió dels
serveis públics és el de ser una garantia per a tothom: de ser atesos sense diferència,
sense discriminació, amb objectivitat, respecte, amb qualitat i seguretat de no
ser arbitraris, ni injustos. El servei públic té la vocació d’atendre a tothom
per igual, independentment de raça, sexe, creença, procedència, edat, i
sobretot, de capacitat econòmica.
Però per dictat dels
mercats, de les primes de risc, de les polítiques d’austeritat, tot això va
caient, així, mica en mica: la salut, l’educació, l’aigua, la justícia, l’administració
local, les pensions…
Els serveis públics
en el punt de mira. L’estat del benestar, escac i mat.
La perillositat i gravetat
de perdre allò forjat al llarg dels anys, és molt més gran del que podem
imaginar. Cada vegada és més certa i espanta més la frase tan sentida i que
comparteixo: no és una crisi, és una estafa.
El govern central i
també ho ha fet l’autonòmic – , juguen amb foc, estan tocant massa tecles a
l’hora, i els treballadors que creuen en lo públic surten al carrer, tots. Ara
la marea groga, la marea blanca, els de negre, ... I no és per protegir-se a
ells, sinó allò pel que treballen i creuen. Perquè “lo públic” va del col·lectiu,
va de conjunt, de concepte de societat i ciutadania, d’organització, de treball
en comú. I no va de l’individualisme del “ande yo caliente…” ni del “sálvese
quien pueda”.
Perquè amb taxes a la
justícia només podrà accedir-hi el que més tingui; perquè amb retallades
dràstiques a l’escola pública, només es podrà permetre un ensenyament de
qualitat el que més tingui; perquè amb el tancament de centres de salut i
foment de mútues privades, només tindrà accés a la salut el que més tingui… Drets
només per uns quants?
Si segueix així,
aquesta societat està condemnada a fracturar-se encara més; a fer més profundes
les diferències entre els que neden en l’abundància i tenen recursos per
obtenir el que volen, i els que lluiten per sobreviure, en tots els sentits. I
entremig sí, una classe “mitjana” dividida i sense consciència de classe,
intentant mantenir l’estatus que tenia.
Sense servei públic
manen els diners; sense servei públic manen les influències; sense servei públic
qui passa abans és el que pot oferir més. Sense servei públic: arbitrarietat, debilitat
i injustícia.
