Cuba, lliure!

Cuba es linda. Cuba es hermosa. Cuba és un país ric.

Cuba és rica en natura, en paisatges, en cultura, en recursos naturals, en la seva gent. Sobretot això: la seva gent, que és acollidora, càlida, conversadora, riallera, ballen i porten el ritme a la sang. És un dels seus grans tresors, però n'hi ha molts d'altres: la revolució, la música arreu, l'art, la verdor i frondositat dels seus paisatges, i tants més!

Tres setmanes en un lloc com la República de Cuba donen una visió segurament parcial i escassa, però el recorregut des de Viñales fins a Baracoa, passant per La Havana, Trinidad, Camagüey, Santa Clara, Holguin i Santiago - és a dir, d'occident a orient, de la cua al morro del caimán, que diuen ells, - i vivint el màxim possible la vida al carrer, conversant als bars, a les botigues, a les cases d'allotjament.. amb tot això, sí que una es pot configurar si més no, una petita primera idea del país.

Vaig anar a Cuba amb moltes preguntes, i he de dir que torno amb noves preguntes, i és perquè no és senzill ni simple d'explicar, perquè hi ha moltes reflexions a fer.
Absurd i insultant qui pretengui reduir la situació de Cuba i la vida dels qui allí viuen dient que és un país sense llibertats i on no tenen ni per menjar. Afirmacions com aquestes només poden venir d'ignorants, d'enemics cecs del socialisme, o de 'repetidors' de discursos sense arguments. Però Cuba tampoc és un paradís, - si bé les seves platges i boscos dirien el contrari- , i no tot és positiu en aquests moments.

Potser fóra superb per la meva part fer afirmacions categòriques sobre Cuba, ni vull ni en tinc necessitat, i encara tinc força lectures per fer, d'allò que hem vist i viscut, per entendre més. Ara bé, hi ha coses que són les que una sent i així són: la seva unió i l'orgull de ser cubans; l'amor per la seva pàtria, i les ganes de treballar, aquestes són innegables; igual que algunes coses del sistema: l'educació gratuïta per tothom, inclosa la universitat; la sanitat gratuïta i a l'abast a tots els territoris de la illa; la protecció de l'estat a les mares, als fills, perquè la maternitat té una importància cabdal; etc. Sens dubte elements ben diferents de les societats tan"orgullosament" capitalistes. Hi ha aspectes a millorar; i també reconec que hi ha propostes que sobre un full i en la teoria són justos, desitjables i que comparteixo plenament, però que a la pràctica han tingut diferent resultat.
Ostres, però ni un sol cartell publicitari, ni una sola propaganda de productes, quin descans per a la vista!
Quan vivim immersos en un sistema capitalista i de societat de consum; bancs, mercats, productes, grans empreses privades, Cubta sobta. I vénen preguntes i reflexions: el fet que no hi hagi propietat privada, té una doble conseqüència: si és de tothom, es cuida, es procura per allò; però alhora, com que és de tothom i de ningú, passa el contrari: l'abandonament, que no es cuidi. Algú ens deia: si las vacas fueran nuestras, las cuidaríamos con más ganas, sabiendo que después las podremos matar para vender o comer... D'altra banda, l'Estat promou la productivitat en el treball, l'esforç de les persones, perquè només així se'n sortiran.
N'hi ha qui ho comparteix plenament i segueix les regles del joc; n'hi ha que no.


Ens deia un cubà "el vino es amargo pero es nuestro vino". Aquest sentiment l'hem sentit en moltes persones, i és que per molt que opinin que a Cuba hi ha coses que no funcionen, tenen clar i senten amb orgull és el seu país, són els seus problemes, és la seva Cuba. I en les seves paraules observo l'esperit de lluita que segueix viu: de lluita contra l'imperialisme, contra el bloqueig dels Estats Units*, de lluita pel dia a dia i per sortir endavant.
*pensament: un dia EEUU es va encapritxar de Cuba, i encara no se l'ha tret del cap, la vol a qualsevol preu, ja ho va demostrar fa anys, i així segueix: un machaque lent, constant i incessant.


I penso que en definitiva all is about les persones: les que van fer possible la revolució al 59, i qui han fet possible que la Cuba socialista sigui present al 2011, així com també les persones, qui han reconegut errors en les polítiques del país i han anat corregint allò que creien convenient.
Alguns somnien amb marxar, d'altres en quedar-se, però en Cuba segueix present Martí, el Che, la Sierra.

"Subir lomas hermana hombres", va dir José Martí. Espero que no els calgui tornar a pujar lomas per seguir agermanats i per continuar endavant.

.

El dia de perdre les formes...

Començo amb una justificació o una excusa. Malament, però em ve de gust. I quina és la justificació? Doncs que segurament hi ha qui diu que no guarda mai les formes, per tant aquest hipotètic i ansiat dia, per aquestes persones podria ser cada dia.. però malauradament o no, no és el meu cas.
Qui sap si la feina, les altres mogudes en què una entra, i la manera d'haver-me criat fan que sí, que jo guardi les formes i que desitgi que un dia sigui "el dia de perdre les formes".

Aquest dia, començarà amb un matí assoleiat, i deixaré les formes a casa. Em relaxaré i decidiré fer el que em roti a cada moment, i dir el que em vingui en gana.. aii quin gust! Un primer "senyora, se m'està colant, de què va?" en comptes de fer la vista grossa i dir.se una mateixa que no hi ha pressa... però això són minúcies.
Aquest dia serà formidable anar a treballar, perquè entraré al despatx i al cap li diré que ja n'hi ha prou, que la feina és només feina, que es calmi, que em deixi temps i em deixi respirar un aire menys contaminat que el que hi ha allí. Que " passo de l'expedient " i "d'atendre de manera urgent" a fulanito o a menganita, perquè són uns plastes que no tenen altra feina que emprenyar.. I fotré quatre crits ben donats, per allò de no acumular tensions.. quin plaer..!
Aiii ...aquest dia aniré despentinada, sense depilar, i potser vaig amb pijama i sabatilles, per estar  més còmoda. No? ah, em menjaré el bocata amb els peus damunt la taula.
I no empassaré saliva. Serà un dia en què direm el que voldrem, en què no abaixarem el cap ni claudicarem.
Serà un dia "free of peloteos" quin gustasso!

Per descomptat, en d'altres "quehaceres" de la vida, com el tren, el metro.. em colaré, i entraré sense pagar al·legant per mi mateixa que el servei deixa molt que desitjar i què carai pels retards! (sí, potser això més que perdre les formes és incivisme.. ho sé..); i conduint, o passejant, o dinant en un restaurant molt "tocat i posat" escuraré les costelletes amb les mans entregant-m'hi totalment com una petita salvatge..
I entraré al banc per dir que passo de les seves cistelles, dels seus TAE, de les seves mil assegurances i pensions "a Suïssa, als 18 anys ja es fan una pensió" em deia una amable agent del banc.. i a mi què senyora!? no m'interessen els seus interessos, perquè no ens interessa el mateix!

Aquest, serà el dia per fer allò que de vegades he pensat ( i vosaltres també, eh, locuelos?): "t'imagines que enmig d'un examen, tothom en silenci escrivint.. t'enfiles a una taula i comences a cantar a lo marylin monroe (cadascú que trii artista)?"
Doncs sí senyors, aquest dia tot valdrà!
Res d'excusar-se! Res de dir que segurament ho he entès malament, perquè ho he captat a la perfecció i els inútils són ells; res de diplomàcies que no duen enlloc, només a defallir en el teu propòsit; res de gràcies quan no es mereixen; i res de perdons quan no hi ha res per perdonar!

I cantar per tot arreu, com aquell paio que canta òpera al metro i pensen que està boig?
No està boig .. és que és el seu dia, el seu gloriós "dia de perdre les formes".

De vergonyes molletanes

No me'n puc estar d'escriure quatre ratlles (amb més o menys gràcia) del que va passar ahir a Mollet.
Ahir es va celebrar un ple absolutament extraordinari. He de reconèixer que estava nerviosa i tensa. Primer, pel pre- que estava havent-hi (els mitjans de comunicació, el moviment per facebook, etc,), segon, perquè esperàvem que el govern i qui li dóna suport, se'ns tirarien a la yugular, i ja sabem que van forts quan "debaten" en el ple.
Va resultar un pre-ple, un durant i un post-ple - excepcionals, per dir-ho d'alguna manera...
Ahir Mollet va ser tema de conversa en diferents parts de Catalunya i de l'Estat, però malauradament el motiu  no era per enorgullir-se, ja que no era altre que la pretesa intenció del govern de Mollet d'incrementar els sous respecte el mes de gener de 2011, un 30% (aproximadament). La notícia corria com la pòlvora per mitjans de comunicació i per les xarxes socials. El moviment d'indignats de Mollet  i moltes altres persones se'n feien ressò i es posaven les mans al cap. la pregunta: com? què? en quin món viuen?
La pressió mediàtica i de la societat van fer que ahir al migdia, poques hores abans del ple, l'alcalde convoqués una roda de premsa per dir que Rectificaven, i que proposaven finalment mantenir els sous de 2007 (és a dir, respecte al que s'estava cobrant al 2011, un 10% més).
El ple va anar com de costum (per qui vingui normalemnt, ja sap què vull dir) però amb més mal gust i menys raó: PSC en un intent desesperat de demostrar encara no sé què, va llançar al grup d'ICV EUiA tot d'insinuacions malintencionades, i algunes frases de l'estil ".. tot s'acabarà sabent",.. en fi, molt peliculero tot plegat. Perquè ni tenim res a amagar, -quan vulgui li explico a què em dedico, quin és el meu salari, el meu horari, etc. i igualment els meus companys de grup- ni hi ha res per explicar, però vaja, quan vulgueu.

.. Al que anàvem: Nosaltres vam votar en contra de l'acord. Els únics que ho vam fer. Ja vam dir que ho faríem a la comissió informativa (comissions prèvies als plens), i així ho vam seguir mantenint, tot i passar del 30 al 10%, perquè no estem d'acord amb la proposta, perquè vam demanar que es retiressin els sous als portaveus dels grups, i perquè no avalem la seva organització amb 4 coordinadors+1 gerent. Es una estructura que, sumada als 10 caps d'àrea de l'ajuntament, considerem excessiva. I per això, vam votar NO.
Ara bé, ja tenim clar que ara ha començat una mena de guerrilla on s'intentaràn enviar acusacions, apelar com sempre al sentit de la responsabilitat i rigor dels que ells sembla ser que en tenen el monopoli, i aquest tipus de joc, que a mi personalment em cansa i em cabreja. El que va passar després del ple, senyors, no és responsabilitat de ningú més que de qui va pretendre un increment de sous desmesurat, indecent, injustificat i aÏllat totalment de la realitat. de ningú més. Més faltaria!
I celebro, i celebro molt que en la manifestació "mòbil" al voltant de l'alcalde, no hi hagués cap incident ni cap succés a lamentar. Menys mal. Ara, no arribaré a entendre mai per què el sr. alcalde es va passejar fins al centre cívic, a peu. però bé, en això ja no m'hi fico.
Vénen temps no fàcils, però si més no, seguirem lluitant, i encara que siguem només uns pocs, seguirem defensant el que creiem just.
Vinga, bona revetlla.
Marina