Relat 10 13.4.2020

Relat 10 13.4.2020

Entre el 1997 i el 2002 vaig estudiar a la universitat, Ciències Polítiques i de l’Administració. Sí, vaig escollir la del títol més llarg. El dia 1 d’octubre començava el curs. Presentació bàsicament. I l’endemà, dia 2 (dia del meu aniversari) sabria les notes de les proves d’accés a l’Institut del Teatre. El tema dates em balla, no sé si 1 i 2 o bé 2 i 3... El cas és que la transcendència del moment d’encaminar el futur i els meus primers 17 anys, es trobaven en el temps. A la vida m’ha passat més cops, això dels aniversaris i els moments “crucials”.

Aquell primer dia a la universitat podria haver estat l’últim, o bé el primer de 4 anys i mig.
Va ser així. No vaig fer art dramàtic, perquè no hi vaig entrar. La nota no va donar. L’experiència de les proves, brutal. Una setmana, moltes amistats, aprenentatges, i també assaborir la sensació de fracàs. De tot se n’aprèn, diuen.

El destí (o les meves capacitats) em duien cap a la meva altra passió, la política. Teatre... Política... Va, no us talleu amb les bromes!

No sé ara, però a la meva època (batallita’s mode) la carrera consistia en aprendre una mica de tot, però no esdevenir expert en res. Dret. Economia. Història. Estadística. Demografia. Teoria Política. Des de l’escriptori on escric veig l’estanteria amb els llibres que vam llegir i estudiar. Sociologia, manual de recerca en ciències socials, lliçons de dret constitucional... Amb 17 anys ficar-se en aquest “embolao” tenia mèrit,eh? Sempre he tingut la sensació que hauria aprofitat molt més aquells coneixements deu anys més tard. Els hauria gaudit més, entès de manera més profunda. Però així va la cosa.

Dins la història, evidentment les guerres i les revolucions hi van tenir un paper primordial. També més tard, en el meu any Erasmus. Allí realment vaig disfrutar molt amb tot plegat (i no només per les juergues, que ja veig per on aneu!) sinó per com vam entrar dins dels conflictes. Diplomàcia, estratègies, interessos. Comparacions. La guerra a Rwanda, el conflicte al nord d’Irlanda (on jo estava), la guerra dels Balcans, ... entre d’altres. Res de classes magistrals. Només 1 hora a la setmana. La resta, immersa a la biblioteca, fent recerca, descobrint per una mateixa, i després compartint en petits grups. Ull, que mai he estat ni una rateta de biblioteca ni cap analista política, i malauradament la meva memòria és més que pobre i patètica, de manera que moltes coses m’han marxat del cap. Però sí que recordo especialment una mena de Risk gegant amb el món real, on vèiem i tocàvem l’operativa dels conflictes, els jocs d’interessos.
A més de tot això, sempre he tingut molt d’interès per tot allò relacionat amb la guerra civil espanyola. Altre cop, sense ser ni mitja experta, però estant-hi connectada, i tenint-la present. No oblidar, no repetir.

Mentre treballava de recepcionista a una gran empresa a Barcelona, també estudiava Estudis Internacionals. Com us deia que no hi havia massa especialització, vaig creure, potser enduta per la passió pel món, descobrir, viatjar, que l’àmbit internacional podria ser el meu camí. Tenia 21 anys i alguns somnis sobre tot allò. Aquell any va ser brutal. Vaig conèixer gent increïble, de tot el món. Anglaterra, França, Eslovènia, Mèxic, Colòmbia. I gent de les Balears, País Basc, Catalunya. Un d’ells és avui dia corresponsal de premsa, un altre periodista a la ràdio, i un altre en aquell moment ja era a Metges Sense Fronteres. Mai oblido un correu que ens va escriure des d’un país en guerra, a l’Àfrica. Esfereïdor, colpidor, una sacsejada de realitat, i un recordatori per acaronar la sort que teníem aquí.

I on vas amb tot això, Marina? A parlar de les guerres. La guerra. Ara que a les rodes de premsa sembla que se’n fa referència, i que hi ha militars a la pantalla. I que hi ha polèmica sobre l’ús de la paraula “guerra”. Penso que cert, no estem en una guerra, però sense ànim de desmoralitzar, hi ha moltes similituds. Malauradament. La mortaldat, la soledat del confinament per part de molta gent, la incertesa, la por. El patiment i escassetat econòmica de tantíssima gent. El desbordament de serveis. Algú deia en un xat, l’altre dia, que potser no és una guerra com les coneixíem fins ara. I que potser poden començar a ser així.

I davant d’això, les decisions. El govern. El desconfinament parcial. Molt arriscat (segurament un error) que demà molta gent torni a les seves feines. Contactes, contagis. Tests que no arriben o no es fan.

I penso que ens toca tenir molta força. Cap fred, paciència, civisme. Unitat. Suma d’esforços. Imaginació. Comprensió, solidaritat.

Ara tinc 40 anys i somnis. Potser més difuminats, però segueixo somniant.
Somniar, gent! i tocar de peus a terra. Tocar de peus a terra i somniar.

Marina