Relat 1 16.3.2020

RELAT 1. 16.3.2020
Acabo de tornar del carrer. Després de 72hores tancada a casa. He sortit una hora, per anar a comprar. Sensació estranya. Silenci, pocs cotxes i poca gent. Sensació d’estar fent alguna cosa prohibida, i alhora d’estar fent també una cosa que em torna una mica a la realitat.
En creuar-me amb algú, distància buscada per part dels dos. Plou. I això li afegeix cert desànim a la situació, ja de per si complicada. Les sabates rellisquen amb el terra moll. Ara no seria un bon moment per fotre’m una hòstia. El carro de la compra queda xop, però arribo de seguida al supermercat. Abans però, visc una escena surrealista per dir-ho d’alguna manera: el semàfor en verd per vianants i àmbar per cotxes. Un sol vehicle a la carretera, que m’hauria d’haver vist. No només no frena, sinó que accelera la marxa, i si no és per mi que vaig amb quatre ulls, se m’hagués emportat per davant. Un home amb la mascareta mal posada, corrent esperitat. Ni m’ha vist.
Al supermercat tot és estrany. Vigilant amb la mascareta mirant a tothom com a possible sospitós. Treballadores reposant, tot aprofitant que som molt pocs els que ara estem comprant. Una caixa en marxa. Als passadissos, un noi espera que jo agafi lo meu, per anar-hi després ell, i així respectar la distància de seguretat. Jo vaig sense guants, no en tinc. I tampoc mascareta. Però tinc clares les mesures de precaució. Toco lo just i en arribar a casa, neteja amb aigua i sabó a consciència.
Faig una mica de vida social, que és el que més m’està costant no tenir ...ja m’agrada recollir-me i la soledat volguda, però la imposada és complicada. Parlo amb una dependenta i amb un noi jove, que em diu estar preocupat pels estudis. Aquest any fa la selectivitat. La dependenta m’explica breument com ha estat aquests últims dies. Caòtics, desesperants, desbordants, i amb ganes de plorar. Avui està tranquil. I expressa allò que molts creiem: la manca de cap de molta gent, que acapara aliment sense sentit, de forma histèrica. Per cert, que ja ni he provat d’anar al passadís del paper de wàter. Ja en tinc, crec que serà suficient per un temps. I amb el de cuina també passarem. I si no, aigua i sabó!
Hi ha un silenci que només el trenca una cançó de Sau que feia dècades que no escoltava “aquesta niiit.. vull sentir el batec del teu cor...”
Recullo, pago i marxo.
Ja no plou tan fort, per sort. Sóc a tocar de casa, i una motorista em saluda. No la reconec al primer moment, després sí. Una mare de l’escola. Para un moment, ella a la carretera, jo a la vorera (més de metre i mig de distància) Ve de treballar, a Barcelona, en un hospital. Llevadora? Li pregunto pel comentari que em fa. No, infermera de quiròfan. Em meravella conèixer les professions de persones del voltant, que no hauria conegut potser, si no fos per això que vivim. I és que el dia a dia de portar i recollir criatures sovint és massa ràpid i no dóna temps per conèixer-nos millor. La parella també treballa, i els fills amb una familiar. Logística imagino que complicada. Explica que hi ha casos a l’hospital, que hi ha aïllament de sanitaris. He de dir que sentir-ho de la seva veu fa que m’emocioni internament una mica. Li dono ànims i m’ofereixo a ... res, no puc ajudar en gaire res. Impotència.
Ja sóc al portal, i el veí del davant – que sovint diem que no ens veiem gaire tot i viure porta amb porta- surt de casa. Va a cuidar els seus pares. També ha anat a treballar aquest matí. Un taller petit. De moment segueixen fent, tenen comandes. Però incertesa en el futur...
Parlem una mica més i ens acomiadem. I pujo a casa. Obro portes sense tocar amb les mans. Ho deso tot a nevera, congelador i armaris. No he fet una gran compra, normaleta. Però no vull estar amb les nenes i em trobi que necessito alguna cosa, perquè no podria sortir deixant-les soles.
Després em rento les mans, amb aigua i sabó, seguint indicacions. Mai havia estat tan conscient i concentrada rentant-me les mans.
M’assec davant l’ordinador i escric. Res massa important, res massa extraordinari, o potser sí.