martes, 17 de octubre de 2017

Piròmans

No pretenc ser original posant en una mateixa reflexió els incendis de Galícia i els moments que es viuen a Catalunya.
Ho faig perquè el moment m’ho demana.
Hi ha massa piròmans.

Dramàtics els incendis a Galícia i Portugal. Tristíssima la mort de persones, animals i natura. S’ha cremat el verd. S’han cremat vides. Intolerables més de 30 morts! Desesperança, ràbia, patiment. I les causes? Els piròmans, sí, però també les polítiques de retallar inversió en prevenció d’incendis, les polítiques urbanístiques que permeten requalificar, la cobdícia.
Espero que ho paguin. Els boscos trigaran a tornar, altres mai més no tornaran.
Però que ho paguin.

A Catalunya també se’ns cremen coses, però d’una altra manera. Aquí també hi ha piròmans. Declaracions de dirigents del PP, de Ciutadans i del PSOE. Uns per acció, altres per omissió.
Ciudadanos són piròmans i incendiaris. Són part de la llavor del problema, perquè precisament han generat conflicte on no hi havia (el català i el castellà a les aules, la discriminació, etc.) Han nascut per dividir, per carregar-se la cohesió social. Primer amb un discurs primer moderat que qualsevol cunyat podria comprar, han anat entrant, com llops disfressats de xai.
Ciudadanos són el nen repel•lent de classe, el xivato, el que demana el càstig pitjor, quan ell també ha llençat pedres.
A Ciudadanos els importa una merda el país. Els importa un carajo mentir. Ansien creixement electoral i poder. I quan només mou això, res bo pot portar.

El Partit Popular ha perdut el nord. La pitjor política és la que no té vocació de servei. La pitjor política és la que mira per interessos partidistes, per mantenir l’status quo d’ells mateixos: els poderosos en tots els sentits. Esclafant al seu pas a qui calgui. Sense oposició, i amb el poder legislatiu i executiu, i manipulant el judicial, qualsevol cosa poden fer. I la fan contra la població. El PP governa contra la classe treballadora que l’ha votat, i contra tothom qui pretengui fer avançar aquest país, fer-lo més obert i democràtic.
El Partit Popular no vol resoldre el problema a Catalunya. Només vol demostrar la seva força implacable. I així, encadenen un error amb un altre, una barbaritat amb una altra, com si fossin els protagonistes de The Very Bad Things, o Resaca en las Vegas, que cada vegada la fan més grossa i l’emmerden més. Que un desastre segueix a un altre.

Però res d’això seria possible sense la inestimable col•laboració, galdosa i penosa connivència del PSOE, en el seu pitjor moment de la historia. Deixant orfes milers de votants socialistes, que ja no saben on mirar. Què esteu fent, PSOE? Què collons esteu fent? Això és el millor que podeu aportar per al país que tant estimeu? Això és la política que penseu fer d’ara endavant?

Em crispa. Em desespera. Em preocupa.
Solució? Sóc de les que sempre he cregut en el diàleg, en alternatives, en la política com a solució. Però dubto que aquesta possibilitat encara segueixi sent possible.

jueves, 27 de abril de 2017

Silenci, les fieres reposen

Són les 21'45. Quietud.
Les nenes dormen.
Silenci a la casa, les fieres ja reposen. Avui anem tard, però estic satisfeta, perquè podria ser molt més tard.
Ha acabat el dia i sembla que hagi tingut 40 hores, pel cansament que ara, em ve tot a sobre.

Se'm barregen dos necessitats: jeure al sofà sense fer absolutament res, o consumir tele sense filtre ni mesura; o bé hiperactivar-me per endreçar el pis.
Els ulls recorren el terreny de la batalla, per fer balanç dels danys. A cada porta que obro hi ha un increment de minuts que calculo s'hauran de dedicar a adecentar l'habitatge. Repasso: menjador, restes del taller amb pintura que hem improvisat, acumulat amb aquells rotuladors i àlbum que fa dues setmanes tinc rondant per escriure la dedicatòria al Jose; joguines al mig, als laterals, a sobre i a sota no, que hi ha els veïns. Cartes de princeses, fireta, ninos, peces diverses, cotxet, rotuladors, un petit tornado que generalment recull les destrosses per allà on passa, però avui no.. la taula ni la menciono, perquè és una mena de botiga dels xinos, però concentrada en 1m2. L'huracà que ha passat per la cuina, acompanyat de les diverses repeticions del terratrèmol, han causat més desastres: la pica, la taula, el terra, la trona, els fogons...perquè hi ha tant de menjar a terra? Quants gots i culleretes fem servir al dia? Respira i tanca la porta, i ja hi tornaràs. El lavabo, avui no està del tot fatal. Només un bidet amb prou roba com per muntar un mercadillo, però la resta prou en ordre. Què tal però, si dissabte fem dissabte? Ho anotaré a la pissarra de la nevera, al costat de: comprar sabates júlia, cassola, buscar allò pel Gabriel i passar la foto de Sant Jordi.
Així doncs, pensa Marina, pensa. Feina en paral·lel per guanyar en eficiència i eficàcia.
M'arremango i ataco per la cuina? Ara, amb rentavaixelles, un cop l'ompli i estigui en marxa, podria atacar el menjador per deixar-lo mínimament bé, i tenir una part coberta, i qui sap si prendre'm un repòs merescut? Què dius! se'm fan quarts d'onze en un plis, i calen 3 fiambreres amb dinar per demà, preparar roba i entrepans.
Si de cas, després de tot, ja faig els 10 minuts de sofà per desconnectar. Però ei! que en siguin 10, o ja sabem què passa després, que es fa tard i aleshores com una mena de càstig diví, guanyem una nit d'aquelles, sí, sí, ja saps.. de les de plors i demandes sincronitzades: mentre una demana teta l'altra dorm com cada nit, d'un tiròn, però un cop la 1a s'ha adormit de nou, casualment la gran avui no fa nit de tirón: pipi, set, tapa'm, por... ai mare! Jo també faig l'edredoning, el de les mares: tapa, destapa, tapa, destapa. Amb el diploma et ve el curset avançat d'agafar el son encara que te l'interrompin 14 vegades.
I recapitulo el que ha donat de si la tarda-vespre: quan s'ha enguarrat de fang al parc, quan hem berenat, ens hem quedat a mitges de fer el drac, negociacions, desafiament, quan ens hem barallat, canvia panyal, avui pizza, castigada sense iogurt, renta dents, motxileta per adormir, conte per la gran, cançó per la petita, km passadís amunt i avall, vinga que ja queda poc.
Demà serà una mica més fàcil, potser.
I penso que si no fem bona nit, demà també estaré cansada, i tocarà de nou tot allò de l'huracà i el tornado. Però sé que em llevaré amb energia, per un miracle de la natura, i que tiraré perquè és el que toca, i no n'hi ha una altra, fins que de nou, les fieres reposin.

Etapa de criança, intensa. Igual de dura com apassionant. Difícil, igual de sorprenent. No és certa una cosa sense l'altra.
I compartint-ho, és millor.


martes, 21 de febrero de 2017

Temps de Carnaval, descarat i reivindicatiu

Recupero un escrit fet a l'octubre 2016, qeue vam publicar al full del canvi, on parlava de la festa de Carnestoltes, a Mollet.

És el temps de la Rua! Descarada i reivindicativa

Enguany, el Centre d’Estudis Molletans centra les seves jornades en el Carnaval de Mollet. Ho ha fet amb ponències, exposicions, i amb la participació de les entitats que fan possible el Carnestoltes: Esbart Dansaire, Carnamolles, l’Escola municipal de Música i Dansa.

Podem estar orgullosos de la particularitat del Carnestoltes molletà, que amb els anys ha consolidat els seus actes: l’Arribada, el Judici; personatges; i litúrgia. Hem recuperat el Ball del Barraló, ha estat un èxit i el ballen a totes les escoles, i ara creiem que és el temps de la Rua.

La rua era lloc per escenificar, de manera divertida, lluites i reivindicacions, o fer crítica de fets destacables. A la rua vèiem com grups de pares i mares, associacions de veïns, col·lectius diversos, traslladaven a la rua, de forma còmica, notícies de l’any. Fos quina fos la temàtica i l’estil, moltes comparses s’animaven a participar a la rua, pel fet de passar-ho bé una estona, i com diu el Sr. Carnestoltes, riure-se’n de tot.

En els darrers anys ha desaparegut aquest esperit més “canalla”, i han disminuït el nombre de comparses. Hi ha grups que desisteixen de participar perquè no compleixen amb les bases que fixa l’Ajuntament, o que pensen que no són rival per competir amb les grans comparses de 100 persones, que ballen i llueixen vestits espectaculars.

Si parlem de Carnaval participatiu, la Rua, és un element a replantejar. Quina rua volem i com fem perquè més persones formin comparses i surtin al carrer? Recuperem una rua que no només tingui la vessant més brasilera del Carnaval, sinó també la més tradicional de crítica i humor.

Potser amb els premis: a la comparsa més descarada; més reivindicativa; o a la temàtica més original? El concurs només és una part, el divertimento de sortir a la Rua és el tot.