dimarts, 31 de març de 2020

Relat 7 30.3.2020

Relat 7 30.3.2020

He trencat el meu “ritme” d’escriptura. Com si no m’inspirés, o com si m’hagués tancat una mica (massa) en mi aquests últims dies. He fet trobades virtuals, converses telefòniques i inclús la rebuda de comanda de llibres, de forma presencial. Però he parlat poc. Passo les hores centrada en algunes feines d’ordinador, lectura de normativa, endreça de papers. I això combinat amb fer exercici, menjar... i el cap de setmana, mirar pelis dels 80 compulsivament (la Paramount va fer una marató i ha estat la meva perdició). Lectura també: vaig acabar el llibre de l’Andrea Camilleri, i ahir em vaig pimplar d’una tirada un bonic exemplar il•lustrat de “Tony Takitani”. És el quart llibre de l’Haruki Murakami que llegeixo, no en sóc cap experta.
Sort de la visita a la biblioteca del dimecres abans del confinament. Vam proveïr-nos una mica d’històries. Però a mi se m’han acabat, i ara toca remenar la llibreria i reconciliar-me amb els que vaig deixar a mitges. I encetar aquells que encara no havia tingut l’impuls de llegir. O el temps. Quina llàstima tantes hores destinades al mòbil, i quantes bones històries posposades..
Dissabte va tocar neteja a fons. Passar escombra, aspiradora i fregona. A cada raconet s’hi amaga brutícia. Qui la va parir! Deixo la cuina impoluta. Habitacions netes i endreçades.
Endreço i m’endreço. Ordre espaial, ordre mental. Poner cera, quitar cera (llicència còmica). Mentre feia els fogons i de fons tenia Leiva (per cert, descoberts fa relativament poc. Sí, vaig tard) m’emociono. No sé per què, fer els fogons no és una tasca que em commogui especialment. Però recordo el missatge de veu d’un amic, que he escoltat al matí encara al llit. Sabia que el que diria seria dur i dubto un segon si escoltar-lo. L’escolto. Parla del que es faria arribat els cas que els hospitals col•lapsin. Quins criteris per ingressar o deixar a casa. I li dono algunes voltes, i imagino escenaris futurs molt dolorosos. Em permeto afluixar-me una mica. I ja. Cuidar-nos també vol dir enfortir-nos per dins, emocionalment. I això no vol dir tornar-se de pedra, al contrari. Reconèixer les emocions, viure-les i saber anar d’una a l’altra amb un cert ordre i tranquil•litat. Ni ocultar ni encallar-s’hi.
Les vídeoconferències, deia. Acabarem el confinament sent uns experts en programes, amb permís del Sancho! Zoom, skype, gitsi, houseparty... quantes n’hi deu haver? L’alegria del dissabte nit, la trobada virtual amb la colla d’erasmus. Han passat 20 anys i encara hi som, ens veiem, ens estimem. Famílies fetes, canvis, mudances, viatges. I ens preguntem per què no havíem fet mai això de les reunions virtuals? Ya nos vale.
I el sol. Ai el sol, com recarrega, com alimenta! M’alimento fins a quedar-ne tipa. Em sacio de vitamina D. M’escalfa la pell i em posa de bon humor. Ho faig tot al sol, durant unes hores. No vull desaprofitar el moment. Els veïns també ho fan. Surten als balcons més que mai. Imaginen la platja, vermutets de primavera. Carregar la bateria, perquè durant la setmana pinten bastos.
I sí, avui fa gris, plugim i fred. Engego de nou el calefactor i vaig tatxant de la llista feines que ja he fet. Ara em poso amb el més gros, però abans un te calent per obligar-me a aixecar i estirar cames. Sóc afortunada, en sóc molt conscient.
I encerclo un dia més al calendari. Ja en són 17. Seguim, cuideu-vos molt.
Marina

dijous, 26 de març de 2020

Relat 6 26.3.2020

Relat 6 26.3.2020
La cuina. Descobreixo que és el millor lloc per aïllar-me. No hi ha tele, ni ràdio ni cap aparell amb internet. Deixo el mòbil fora.
I cuino. Llenties amb verdures per demà, i pollastre al forn per algun moment. Rento els plats acumulats de massa dies. No diré pas que han estat 67 coberts, 16 plats i 23 unitats de tasses, gots i bols, perquè em fa vergonya i la meva reputació cauria per terra! Ha anat així, coses que passen...
M’aïllo i respiro el silenci, que només trenca el sorollet del calefactor. Aquí hi fa fred. Espero que en breu, el xup-xup vagi escalfant l’espai.
És que avui fot fred. Un fred antipàtic. Que no ve de gust, però convida a quedar-se a casa. Mira-t’ho per aquest cantó. I així que amb aquest fred, i sense entusiasme, he sortit a comprar. Espero que en tindré pels propers 12-13 dies.
I què bé sortir...! L’aire fred a la cara, mentre camino a bon ritme, seguida del trac trac del carret. Aire que em toca excepte a la part que ocupa la mascareta. Em sento estranya. És nou per mi. Me la van donar fa uns dies i em serà útil per anar a comprar.
I què bé sortir! Per acabar de treure l’emprenyamenta d’ahir. I la tensió. Ja en parlarem, ara no esguerrem el moment.
Vida social. Em trobo i parlo amb quatre noies al super. A cadascuna la conec d’àmbits diferents. Intueixo que totes tenen ganes de xerrar (potser no). Se’m fa raro parlar amb la boca tapada. Però com que crec que tendeixo a parlar massa fort normalment, ja va bé. I se’m fa estrany parlar tant. Fins i tot veig que massa. No m’ho puc creure, a mi. Però tinc una mena de pressa, per estar el mínim possible allí.
Me’n torno cap a casa i està tot força desert. Ronden les sis i Jaume I sense cotxes circulant, potser un o dos. Tres persones fent cua al caixer. Dos veïns que es creuen i aprofitant la distància que els separa, fans uns xuts a la pilota. Algú canta amb la música a tota llet, des d’alguna terrassa. Acompanya els càntics amb alguns “viva españa”. Espanya... Catalunya.. Europa.. no sé, com s’està gestionant tot això? El millor que es pot, vull pensar.
Falten cebes. Allò que sembla que mai s’hagi d’acabar, doncs res. La última l’he salvat pels pèls. A la botiga no en quedaven, per la resta he trobat de tot. No, taronges tampoc.
Es barregen les olors dins la cuina. Mmm. M’agrada. Una cosa real, no virtual. No es poden fer videoconferències amb olfacte. El sentit que més evoca, que més transporta. Em connecta.
I tallo pastanaga, i recordo aquell capítol de Friends. Recordeu? I somric.
Em pregunto com estaríem passant això en altres temps o circumstàncies. Sense anar gaire lluny, vull dir, no parlo de tenir o no tenir tecnologia, sinó en altres moments de la nostra vida. A l’adolescència, a casa, amb els pares. T’ho imagines, Anna? O lluny de casa, quan estudiava a l’estranger, o acabada de parir, o fa quatre mesos.
Aix, avui no tanco temes.
A la cuina, deia. Silenci. Sense el soroll mediàtic, de les xarxes, del rebombori. Una mica de silenci. Em sento a mi. Em va bé. Ens va bé a tots. Cuidem-lo.
Marina

dilluns, 23 de març de 2020

Relat 5 23.3.2020

Relat 5 23.3.2020
Comencen uns quants dies en solitari. Sentiments barrejats. Temps per mi, però massa silenci. Temps de treball, però manca d’abraçades i petons. Hi ha situacions que suposen renúncies i pèrdues. Vull recordar aquests dies i preparar-me pels propers a compartir. Viure el dia.
Compartir-ho tot quan s’escriu? Dubtava. Cal posar en una balança i decidir si realment ens fa bé o no. Farem equilibris doncs.
Avui hem tingut un dia una mica de col•lapse, però com que estic fent un intensiu en gestió, paciència i empatia, i en veure amb ulls menuts... ho he pogut “capejar” prou bé. Ole jo. Sobre les estratègies... diverses. Una d’elles no em convenç, però ha vingut així. A casa no es fa servir la tablet. N’hi ha una, però estava força en desús. Fins ara. Ahir i avui hi he recorregut. I no passa res, però aix. No sóc anti pantalles, ni partidària. Argg. Senzillament, no les necessiten per créixer ni viure més feliços. I a la contrària, representen certs riscos. Existeix i ho fem servir, fantàstic. Però uhm... un altre dia dissertació sobre el tema. Avui : deures, torres amb cd’s, cabanes que remodelen menjadors, cuita amagar (m’he mullat els mitjons d’amagar-me a la banyera), sessió de perruqueria, peli, meló, achuchones al sofà...
Els dies pesen i trobaven a faltar el pare. Truquem-lo. No i no. D’acord, però em pots explicar el motiu per jo poder-ho entendre? “És que no sé com explicar-t’ho... jo vull parlar-hi en persona, no amb el telèfon” ... i tampoc amb els avis, ni amb la tieta Leti o amb els cosins. Acaben farts de tenir només una via artificial per la comunicació amb els que no hi són. Se’n fan el càrrec que amb el cosí irlandèsanglocatalà ho han de fer així per nassos, però amb la resta, costa. Veure’ls en pla, sense tocar. Sense olor, sense tacte. Pantalla i res més. Comprensible. Volen tocar, sentir, palpar... Com tothom. Tu no? Així que accepto, comprenc. El que és vàlid per una, pot no ser-ho per d’altres, ja siguin nens o adults. No insisteixo.
La solidaritat. Persones que ajuden persones. Un altre temazo sobre el que descobrir. Només l’apunto.
M’he emocionat amb la cançó que corre per internet d’una tal Lucía Gil. “(...) Volveremos a juntarnos, volveremos a brindar. Un café queda pendiente en nuestro bar. Romperemos ese metro de distancia entre tú y yo (...)” M’he eixugat algunes llàgrimes. Emociona. Aquesta és la clau, anar obrint petites vàlvules que deixin anar emocions. No acumular. Deixar anar, buidar poc a poc... Fa anys que n’aprenc, a fer-ho, i ha estat revelador.
Gestionar emocions, gestionar criatures, gestionar informacions, gestionar temps. Quatre reptes. I n’hi ha més, de ben segur. Ens centrarem en això. I en anotar els cafès pendents.
Gairebé la 1 del matí, i parlant de cànon de l’aigua amb un company, de coordinació entre ajuntaments, de situació dels CAPs... Alguns emails, xerradetes per wattsapp i badant per les xarxes. Penjo la foto tallant-li els cabells a la Júlia.... Collons, ja són un quart de dues.
Nota mental: Mantenir cert ordre ens ajuda i protegir-se, també. Cuidem-nos.

Marina

dissabte, 21 de març de 2020

Relat 4 21.3.2020

Relat 4 21.3.2020
“Molt cuidadu perquè aquí hem passat l’aspiradora i no podem embrutar” li diu la petita a la gran, posant molt valor a la feina que hem fet per mantenir una mica neta la casa, o per no saturar-la de molles de pa-pastís-patates-, de purpurina, de paperets o de sorreta (encara tenim romanents del sorral del pati de p3).
Esmorzar al sol, manualitats, experiments, mates, català, pastís, picnic a la cuina, skype, locura, abraçades, hip hop, crepes, tele, cuineta, pintura, jocs de taula, pica pica indoor. Dos dies donen per molt. Dos dies més de confinament.
Les úniques notícies que veig des de fa dos dies són les de l’InfoK i he de dir que està molt bé. Per elles. Per mi. I sí, m’emociono amb les preguntes que fa la canalla. I m’emociono amb alguns missatges de whattsapp, i quan sortim a aplaudir a les 20h del vespre. Estic especialment - fàcilment - emocionable. Mantenir la moral alta. Que l’ànim no decaigui. Cert. Necessari tot. Deixar-se sentir també.
I si jo estic amb les emocions a flor de pell, com heu d’estar totes les persones que treballeu dia i nit als hospitals, als CAPs... Hores i hores sense parar. Una infermera que conec, escrivia: “hi ha dies que em guanya la por”. I no n’hi ha per menys. Hi ha dies que guanya la por, i hi ha dies que ho fa la tristesa, l’abatiment o la desesperació. Però els “endemàs” d’aquests dies, guanya de nou el coratge, l’optimisme i la fortalesa. Segur.
No sé d’on, avui m’han arribat imatges que mostren tal qual el desbordament i la saturació. Sento tristesa i impotència. Sento ràbia per qui ha atacat la sanitat pública i per qui la seguirà atacant. Sento temor pel que vindrà, i com ens en sortirem. Sento profunda admiració per qui està sostenint-ho.
“Un problema de dimensionament” deia una amiga meva que li toca estar al peu del canó en serveis públics d’atenció i informació. Tots hem patinat, tots vam fer broma en el seu dia, quan el veiem lluny, i no vam avançar-nos, no vam gestionar a temps. A tots ens ha pillat una mica en bragues, que es diu, i permeteu-me l’expressió. I no estàvem preparats per aquestes dimensions. Per aquesta magnitud.
Què bèstia tot.
...
M’he tornat a perdre els concerts en directe, l’hora del conte, l’actuació del circ. De fet, l’espectacle el tenim a casa, no m’estresso. I avui el conte, cortesia de la iaia versió àudio. Mama, has clavat els sons dels animals ;)
La Jú es disfressa de sirena i s’arrossega per casa amb una goma de pollastre lligada als turmells - a mode de cua-, tot demanant que la rescatin. Pretén ser algú altre.. i tot i que això ja ho feia abans d’aquesta situació, crec que li va bé per desconnectar a estones.
La Jana s’ha capbussat en la lectura i és preciós de veure. Ja van dos llibres. Avui n’hi he regalat un que tenia embolicat des de Nadal, i amagat en un calaix. El guardava per una bona ocasió. No se m’acut un millor moment. Quina il•lusió li ha fet!
Avui em pregunten algo difícil de respondre: per què hi ha el coronavirus? Crec que hi ha vàries respostes. He optat per la que diu que l’aparició del virus ens planteja un repte com a societat. I els hi he parlat del blau dels canals de Venècia i els peixos que hi torna a haver. Tremendísimo reto. Però i quan passi tot... canviarem realment? Que hauran canviat moltes coses és innegable i indubtable. La qüestió és quin camí optarem en la reconstrucció.
Mentrestant i malgrat tot, ha arribat la primavera.

Marina

dijous, 19 de març de 2020

Relat 3 19.3.2020

Relat 3 19.3.2020
Canvis importants en el confinament.
De moment el resum seria: correus i trucades; baralles i mossegades.
Fer un horari, diuen. Menú setmanal consensuat. Seguir una rutina, aconsellen. Ho intento, ho intento. De moment estem en fase aclimatació. Vull pensar...
Mentre sopem, els explico per quin motiu farem cassolada a les 21h. Primer, explicació nivell molt bàsic. La Jana em demana més detall. Hi vaig. Explico i finalitzo amb un: “que no volem rei!” i la Júlia salta: “no, només volem els diners!”. Ric, alhora que dubto si ha entès bé el concepte de republicanisme. Per cert, que he hagut de fer la diferència entre monarquia de fantasia i la de debò. Maleït Disney.
Al barri, hi ha alts nivells de republicanisme. Bé, molt bé. Vull creure que la Monarquia té els dies comptats. “No me llames ilusa...” és que no s’aguanta, i aquesta crisi ho fa més palpable i evident.
Així doncs, a les 20h aplaudiments a la sanitat pública i a tot el personal mèdic i sanitari (amb la Jú ens ha enganxat en pilotes posant-se el pijama, i ha sortit només amb una jaqueta meva. “gajes” del directo) i a les 21h cassolada contra el rei, la corona i que torni els diners.
Abans d’anar a dormir sento un “mama, la quarentena!”
Ahir els llegia un conte. Trama: un poll es pregunta perquè serveixen els polls i recorre el món a la recerca de la resposta. La Monarquia i el paral•lelisme amb els polls. Ahí lo dejo.
En l’apartat confessions, em declaro culpable d’aprofitar treure la brossa per obtenir mig meló i unes magdalenes dels avis. Una espècie de sensació de “contrabando”. 1,5m de distància, la meva mare i dos tuppers ben precintats. Inofensiu. Venia de pas. Permeteu-me la broma. Lleugeresa en moments molt tensos, pesants i difícils.
I a la petita li ha costat dormir. Em diu que està trista, nerviosa i que té malsons. I una espècie d’obsessió amb la mort, que fa que em pregunti si les noies que fan fitness online estan vives.. què li deu passar pel cap? Com gestionen les criatures tot això? Sí, s’adapten a tot. Dono fe. Però ho rumien tot. Sens dubte. Acompanyar en tot això. Ser-hi i acompanyar pel seu benestar.
Seguim: manualitats, deures, experiments, cotó i llentia dins un pot de vidre, circuits per córrer, lectura, dibuix, joc, cuineta de cartró... Trucades, correus, wattsaps; lectura, notícies, preguntes i respostes. Baralles, queixes, avorriment. Zumba, dansa, maquillatge, puzzles.
Tenim més cartutxos per cremar. No worries. Ànims. Seguim. Gràcies.

Relat 2. 17.3.2020

Relat 2. 17.3.2020
Dia lleig a fora però no plou. Davant l’ordinador em quedo freda, d’estar quieta. No em queixo. Res del que escric és queixa, només necessitat de compartir. Humil aportació per si a algú li pot servir. Llegir. En el confinament deien que es podia aprofitar per llegir. Ho tinc a la llista. La tauleta de dormir amb 5 llibres. Però fa dos dies que ignoro el comissari Montalbano, i li faig el salt amb les informacions sobre el Covid19. Twitter, instagram, facebook, mails, webs, telenotícies, wattsapps. Sobreinformació. Cap queixa, només cal racionar-la. Afectats a Espanya. Propagació a nous països. Mesures a França. I aquí?
Més notícies. La Corona es fa protagonista enmig de la crisi sanitària que protagonitza un virus de nom similar. Surrealista. Quan passi tot això, hi tornarem, parlarem de la Monarquia.
Recursos didàctics, suports diversos online, contes en streaming, concerts des de casa, fitness online, i més. Aplaudiments als balcons, ja van dues nits. Ahir vam fer aplaudiments amb la Jana i la Júlia per wattsapp web. Flipaven. Em veien aplaudir, i aplaudien. “Jana, surt al carrer, aplaudeixen allí també?” Sí. Seguim aplaudint. Gràcies, gràcies, gràcies.
Retrobament telefònic amb amigues companyes d’escenaris. Els gravo un vídeo, explicant els meus darrers 10 mesos resumits en 8 minuts. Què bo expressar! Emocions a flor de pell. Imagino que com gairebé tothom aquests dies, per un motiu o per un altre: per deixar-se la pell als hospitals, per no tenir un segon tranquil a supermercats, per carretera i manta transportant, per coordinar, controlar, per estar tancats a casa amb criatures, per... tantes i tantes situacions, que no són possibles d’enumerar-les totes.
Avui és Sant Patrick’s Day, a Irlanda. Felicito al meu cunyat i a un bon amic . Tots dos són lluny i tots dos em responen la felicitació. L’un encetarà una cervesa mentre teletreballa, i l’altre el disfrutarà amb el seu fill. Petites celebracions. M’envia foto. Com ha crescut... Fa 20 anys que ens vam conèixer, i l’amistat dura, malgrat la distància.
Llegir i escriure. Ahir l’escriptora Lolita Bosch ofertava un curs d’escriptura literària de franc. I feia dues recomanacions de llibres: “Guillem” i “999 Les primeres dones d’Auschwitz”. M’emociono. Sóc de llàgrima fàcil, ho sé, però és que les històries són duríssimes.
No tinc rebedor separat de l’estança principal. Així que sento perfectament els veïns que pugen i baixen, mentre jo sóc a l’ordinador, a una paret de distància. Intueixo que algun va amb carret, pels sotracs que fa a cada esglaó. No hi ha ascensor. Sentir certa vida corrent, d’anar a treballar, a comprar. Els de dalt m’ho deien des del balcó. No els queda una altra que anar a currar. Hem parlat una estona després de l’aplaudiment. Jo puc quedar-me a casa. Sóc afortunada. En sóc conscient. Mesures estatals. Quan? Ampliar confinament. Garantir seguretat. Suport treballadors i treballadores. Material sanitari. Suspendre pagaments de lloguer, hipoteques, serveis. Por. Incertesa. Temors. I l’humor. Infinita creativitat i imaginació. Gràcies.
Les mesures ja s’han fet públiques. 200.000 milions d’euros. Per perdre la noció.
I demà vénen les nenes, en tinc ganes.

Marina

Relat 1 16.3.2020

RELAT 1. 16.3.2020
Acabo de tornar del carrer. Després de 72hores tancada a casa. He sortit una hora, per anar a comprar. Sensació estranya. Silenci, pocs cotxes i poca gent. Sensació d’estar fent alguna cosa prohibida, i alhora d’estar fent també una cosa que em torna una mica a la realitat.
En creuar-me amb algú, distància buscada per part dels dos. Plou. I això li afegeix cert desànim a la situació, ja de per si complicada. Les sabates rellisquen amb el terra moll. Ara no seria un bon moment per fotre’m una hòstia. El carro de la compra queda xop, però arribo de seguida al supermercat. Abans però, visc una escena surrealista per dir-ho d’alguna manera: el semàfor en verd per vianants i àmbar per cotxes. Un sol vehicle a la carretera, que m’hauria d’haver vist. No només no frena, sinó que accelera la marxa, i si no és per mi que vaig amb quatre ulls, se m’hagués emportat per davant. Un home amb la mascareta mal posada, corrent esperitat. Ni m’ha vist.
Al supermercat tot és estrany. Vigilant amb la mascareta mirant a tothom com a possible sospitós. Treballadores reposant, tot aprofitant que som molt pocs els que ara estem comprant. Una caixa en marxa. Als passadissos, un noi espera que jo agafi lo meu, per anar-hi després ell, i així respectar la distància de seguretat. Jo vaig sense guants, no en tinc. I tampoc mascareta. Però tinc clares les mesures de precaució. Toco lo just i en arribar a casa, neteja amb aigua i sabó a consciència.
Faig una mica de vida social, que és el que més m’està costant no tenir ...ja m’agrada recollir-me i la soledat volguda, però la imposada és complicada. Parlo amb una dependenta i amb un noi jove, que em diu estar preocupat pels estudis. Aquest any fa la selectivitat. La dependenta m’explica breument com ha estat aquests últims dies. Caòtics, desesperants, desbordants, i amb ganes de plorar. Avui està tranquil. I expressa allò que molts creiem: la manca de cap de molta gent, que acapara aliment sense sentit, de forma histèrica. Per cert, que ja ni he provat d’anar al passadís del paper de wàter. Ja en tinc, crec que serà suficient per un temps. I amb el de cuina també passarem. I si no, aigua i sabó!
Hi ha un silenci que només el trenca una cançó de Sau que feia dècades que no escoltava “aquesta niiit.. vull sentir el batec del teu cor...”
Recullo, pago i marxo.
Ja no plou tan fort, per sort. Sóc a tocar de casa, i una motorista em saluda. No la reconec al primer moment, després sí. Una mare de l’escola. Para un moment, ella a la carretera, jo a la vorera (més de metre i mig de distància) Ve de treballar, a Barcelona, en un hospital. Llevadora? Li pregunto pel comentari que em fa. No, infermera de quiròfan. Em meravella conèixer les professions de persones del voltant, que no hauria conegut potser, si no fos per això que vivim. I és que el dia a dia de portar i recollir criatures sovint és massa ràpid i no dóna temps per conèixer-nos millor. La parella també treballa, i els fills amb una familiar. Logística imagino que complicada. Explica que hi ha casos a l’hospital, que hi ha aïllament de sanitaris. He de dir que sentir-ho de la seva veu fa que m’emocioni internament una mica. Li dono ànims i m’ofereixo a ... res, no puc ajudar en gaire res. Impotència.
Ja sóc al portal, i el veí del davant – que sovint diem que no ens veiem gaire tot i viure porta amb porta- surt de casa. Va a cuidar els seus pares. També ha anat a treballar aquest matí. Un taller petit. De moment segueixen fent, tenen comandes. Però incertesa en el futur...
Parlem una mica més i ens acomiadem. I pujo a casa. Obro portes sense tocar amb les mans. Ho deso tot a nevera, congelador i armaris. No he fet una gran compra, normaleta. Però no vull estar amb les nenes i em trobi que necessito alguna cosa, perquè no podria sortir deixant-les soles.
Després em rento les mans, amb aigua i sabó, seguint indicacions. Mai havia estat tan conscient i concentrada rentant-me les mans.
M’assec davant l’ordinador i escric. Res massa important, res massa extraordinari, o potser sí.