Relat 2. 17.3.2020

Relat 2. 17.3.2020
Dia lleig a fora però no plou. Davant l’ordinador em quedo freda, d’estar quieta. No em queixo. Res del que escric és queixa, només necessitat de compartir. Humil aportació per si a algú li pot servir. Llegir. En el confinament deien que es podia aprofitar per llegir. Ho tinc a la llista. La tauleta de dormir amb 5 llibres. Però fa dos dies que ignoro el comissari Montalbano, i li faig el salt amb les informacions sobre el Covid19. Twitter, instagram, facebook, mails, webs, telenotícies, wattsapps. Sobreinformació. Cap queixa, només cal racionar-la. Afectats a Espanya. Propagació a nous països. Mesures a França. I aquí?
Més notícies. La Corona es fa protagonista enmig de la crisi sanitària que protagonitza un virus de nom similar. Surrealista. Quan passi tot això, hi tornarem, parlarem de la Monarquia.
Recursos didàctics, suports diversos online, contes en streaming, concerts des de casa, fitness online, i més. Aplaudiments als balcons, ja van dues nits. Ahir vam fer aplaudiments amb la Jana i la Júlia per wattsapp web. Flipaven. Em veien aplaudir, i aplaudien. “Jana, surt al carrer, aplaudeixen allí també?” Sí. Seguim aplaudint. Gràcies, gràcies, gràcies.
Retrobament telefònic amb amigues companyes d’escenaris. Els gravo un vídeo, explicant els meus darrers 10 mesos resumits en 8 minuts. Què bo expressar! Emocions a flor de pell. Imagino que com gairebé tothom aquests dies, per un motiu o per un altre: per deixar-se la pell als hospitals, per no tenir un segon tranquil a supermercats, per carretera i manta transportant, per coordinar, controlar, per estar tancats a casa amb criatures, per... tantes i tantes situacions, que no són possibles d’enumerar-les totes.
Avui és Sant Patrick’s Day, a Irlanda. Felicito al meu cunyat i a un bon amic . Tots dos són lluny i tots dos em responen la felicitació. L’un encetarà una cervesa mentre teletreballa, i l’altre el disfrutarà amb el seu fill. Petites celebracions. M’envia foto. Com ha crescut... Fa 20 anys que ens vam conèixer, i l’amistat dura, malgrat la distància.
Llegir i escriure. Ahir l’escriptora Lolita Bosch ofertava un curs d’escriptura literària de franc. I feia dues recomanacions de llibres: “Guillem” i “999 Les primeres dones d’Auschwitz”. M’emociono. Sóc de llàgrima fàcil, ho sé, però és que les històries són duríssimes.
No tinc rebedor separat de l’estança principal. Així que sento perfectament els veïns que pugen i baixen, mentre jo sóc a l’ordinador, a una paret de distància. Intueixo que algun va amb carret, pels sotracs que fa a cada esglaó. No hi ha ascensor. Sentir certa vida corrent, d’anar a treballar, a comprar. Els de dalt m’ho deien des del balcó. No els queda una altra que anar a currar. Hem parlat una estona després de l’aplaudiment. Jo puc quedar-me a casa. Sóc afortunada. En sóc conscient. Mesures estatals. Quan? Ampliar confinament. Garantir seguretat. Suport treballadors i treballadores. Material sanitari. Suspendre pagaments de lloguer, hipoteques, serveis. Por. Incertesa. Temors. I l’humor. Infinita creativitat i imaginació. Gràcies.
Les mesures ja s’han fet públiques. 200.000 milions d’euros. Per perdre la noció.
I demà vénen les nenes, en tinc ganes.

Marina