martes, 17 de octubre de 2017

Piròmans

No pretenc ser original posant en una mateixa reflexió els incendis de Galícia i els moments que es viuen a Catalunya.
Ho faig perquè el moment m’ho demana.
Hi ha massa piròmans.

Dramàtics els incendis a Galícia i Portugal. Tristíssima la mort de persones, animals i natura. S’ha cremat el verd. S’han cremat vides. Intolerables més de 30 morts! Desesperança, ràbia, patiment. I les causes? Els piròmans, sí, però també les polítiques de retallar inversió en prevenció d’incendis, les polítiques urbanístiques que permeten requalificar, la cobdícia.
Espero que ho paguin. Els boscos trigaran a tornar, altres mai més no tornaran.
Però que ho paguin.

A Catalunya també se’ns cremen coses, però d’una altra manera. Aquí també hi ha piròmans. Declaracions de dirigents del PP, de Ciutadans i del PSOE. Uns per acció, altres per omissió.
Ciudadanos són piròmans i incendiaris. Són part de la llavor del problema, perquè precisament han generat conflicte on no hi havia (el català i el castellà a les aules, la discriminació, etc.) Han nascut per dividir, per carregar-se la cohesió social. Primer amb un discurs primer moderat que qualsevol cunyat podria comprar, han anat entrant, com llops disfressats de xai.
Ciudadanos són el nen repel•lent de classe, el xivato, el que demana el càstig pitjor, quan ell també ha llençat pedres.
A Ciudadanos els importa una merda el país. Els importa un carajo mentir. Ansien creixement electoral i poder. I quan només mou això, res bo pot portar.

El Partit Popular ha perdut el nord. La pitjor política és la que no té vocació de servei. La pitjor política és la que mira per interessos partidistes, per mantenir l’status quo d’ells mateixos: els poderosos en tots els sentits. Esclafant al seu pas a qui calgui. Sense oposició, i amb el poder legislatiu i executiu, i manipulant el judicial, qualsevol cosa poden fer. I la fan contra la població. El PP governa contra la classe treballadora que l’ha votat, i contra tothom qui pretengui fer avançar aquest país, fer-lo més obert i democràtic.
El Partit Popular no vol resoldre el problema a Catalunya. Només vol demostrar la seva força implacable. I així, encadenen un error amb un altre, una barbaritat amb una altra, com si fossin els protagonistes de The Very Bad Things, o Resaca en las Vegas, que cada vegada la fan més grossa i l’emmerden més. Que un desastre segueix a un altre.

Però res d’això seria possible sense la inestimable col•laboració, galdosa i penosa connivència del PSOE, en el seu pitjor moment de la historia. Deixant orfes milers de votants socialistes, que ja no saben on mirar. Què esteu fent, PSOE? Què collons esteu fent? Això és el millor que podeu aportar per al país que tant estimeu? Això és la política que penseu fer d’ara endavant?

Em crispa. Em desespera. Em preocupa.
Solució? Sóc de les que sempre he cregut en el diàleg, en alternatives, en la política com a solució. Però dubto que aquesta possibilitat encara segueixi sent possible.

jueves, 27 de abril de 2017

Silenci, les fieres reposen

Són les 21'45. Quietud.
Les nenes dormen.
Silenci a la casa, les fieres ja reposen. Avui anem tard, però estic satisfeta, perquè podria ser molt més tard.
Ha acabat el dia i sembla que hagi tingut 40 hores, pel cansament que ara, em ve tot a sobre.

Se'm barregen dos necessitats: jeure al sofà sense fer absolutament res, o consumir tele sense filtre ni mesura; o bé hiperactivar-me per endreçar el pis.
Els ulls recorren el terreny de la batalla, per fer balanç dels danys. A cada porta que obro hi ha un increment de minuts que calculo s'hauran de dedicar a adecentar l'habitatge. Repasso: menjador, restes del taller amb pintura que hem improvisat, acumulat amb aquells rotuladors i àlbum que fa dues setmanes tinc rondant per escriure la dedicatòria al Jose; joguines al mig, als laterals, a sobre i a sota no, que hi ha els veïns. Cartes de princeses, fireta, ninos, peces diverses, cotxet, rotuladors, un petit tornado que generalment recull les destrosses per allà on passa, però avui no.. la taula ni la menciono, perquè és una mena de botiga dels xinos, però concentrada en 1m2. L'huracà que ha passat per la cuina, acompanyat de les diverses repeticions del terratrèmol, han causat més desastres: la pica, la taula, el terra, la trona, els fogons...perquè hi ha tant de menjar a terra? Quants gots i culleretes fem servir al dia? Respira i tanca la porta, i ja hi tornaràs. El lavabo, avui no està del tot fatal. Només un bidet amb prou roba com per muntar un mercadillo, però la resta prou en ordre. Què tal però, si dissabte fem dissabte? Ho anotaré a la pissarra de la nevera, al costat de: comprar sabates júlia, cassola, buscar allò pel Gabriel i passar la foto de Sant Jordi.
Així doncs, pensa Marina, pensa. Feina en paral·lel per guanyar en eficiència i eficàcia.
M'arremango i ataco per la cuina? Ara, amb rentavaixelles, un cop l'ompli i estigui en marxa, podria atacar el menjador per deixar-lo mínimament bé, i tenir una part coberta, i qui sap si prendre'm un repòs merescut? Què dius! se'm fan quarts d'onze en un plis, i calen 3 fiambreres amb dinar per demà, preparar roba i entrepans.
Si de cas, després de tot, ja faig els 10 minuts de sofà per desconnectar. Però ei! que en siguin 10, o ja sabem què passa després, que es fa tard i aleshores com una mena de càstig diví, guanyem una nit d'aquelles, sí, sí, ja saps.. de les de plors i demandes sincronitzades: mentre una demana teta l'altra dorm com cada nit, d'un tiròn, però un cop la 1a s'ha adormit de nou, casualment la gran avui no fa nit de tirón: pipi, set, tapa'm, por... ai mare! Jo també faig l'edredoning, el de les mares: tapa, destapa, tapa, destapa. Amb el diploma et ve el curset avançat d'agafar el son encara que te l'interrompin 14 vegades.
I recapitulo el que ha donat de si la tarda-vespre: quan s'ha enguarrat de fang al parc, quan hem berenat, ens hem quedat a mitges de fer el drac, negociacions, desafiament, quan ens hem barallat, canvia panyal, avui pizza, castigada sense iogurt, renta dents, motxileta per adormir, conte per la gran, cançó per la petita, km passadís amunt i avall, vinga que ja queda poc.
Demà serà una mica més fàcil, potser.
I penso que si no fem bona nit, demà també estaré cansada, i tocarà de nou tot allò de l'huracà i el tornado. Però sé que em llevaré amb energia, per un miracle de la natura, i que tiraré perquè és el que toca, i no n'hi ha una altra, fins que de nou, les fieres reposin.

Etapa de criança, intensa. Igual de dura com apassionant. Difícil, igual de sorprenent. No és certa una cosa sense l'altra.
I compartint-ho, és millor.


martes, 21 de febrero de 2017

Temps de Carnaval, descarat i reivindicatiu

Recupero un escrit fet a l'octubre 2016, qeue vam publicar al full del canvi, on parlava de la festa de Carnestoltes, a Mollet.

És el temps de la Rua! Descarada i reivindicativa

Enguany, el Centre d’Estudis Molletans centra les seves jornades en el Carnaval de Mollet. Ho ha fet amb ponències, exposicions, i amb la participació de les entitats que fan possible el Carnestoltes: Esbart Dansaire, Carnamolles, l’Escola municipal de Música i Dansa.

Podem estar orgullosos de la particularitat del Carnestoltes molletà, que amb els anys ha consolidat els seus actes: l’Arribada, el Judici; personatges; i litúrgia. Hem recuperat el Ball del Barraló, ha estat un èxit i el ballen a totes les escoles, i ara creiem que és el temps de la Rua.

La rua era lloc per escenificar, de manera divertida, lluites i reivindicacions, o fer crítica de fets destacables. A la rua vèiem com grups de pares i mares, associacions de veïns, col·lectius diversos, traslladaven a la rua, de forma còmica, notícies de l’any. Fos quina fos la temàtica i l’estil, moltes comparses s’animaven a participar a la rua, pel fet de passar-ho bé una estona, i com diu el Sr. Carnestoltes, riure-se’n de tot.

En els darrers anys ha desaparegut aquest esperit més “canalla”, i han disminuït el nombre de comparses. Hi ha grups que desisteixen de participar perquè no compleixen amb les bases que fixa l’Ajuntament, o que pensen que no són rival per competir amb les grans comparses de 100 persones, que ballen i llueixen vestits espectaculars.

Si parlem de Carnaval participatiu, la Rua, és un element a replantejar. Quina rua volem i com fem perquè més persones formin comparses i surtin al carrer? Recuperem una rua que no només tingui la vessant més brasilera del Carnaval, sinó també la més tradicional de crítica i humor.

Potser amb els premis: a la comparsa més descarada; més reivindicativa; o a la temàtica més original? El concurs només és una part, el divertimento de sortir a la Rua és el tot.

miércoles, 15 de junio de 2016

Tardor calenta. del 2012 fins avui..


Tardor calenta


(Aquest post l'escrivia el novembre de 2012, encesa per la situació actual en aquell moment. Pel que fos, va quedar com un esborrany, i avui veig que segueix sent vigent... 4 anys després... i amb unes eleccions a la vista. El publico, encara que sigui ben curtet.)

Ha estat un estiu diferent per moltes persones i per molts fets. Els incendis, les polítiques del govern, els gerros d'aigua freda constants, i la sensació - real- que ens l'estan colant vilment, mentre els qui podem  marxem uns quants dies a la platja o a la muntanya a desconnectar i agafar energies per la tardor.

I és així, i comença el setembre amb una bufetada en tots els morros: la pujada de l'IVA, que matxaca el sector de la cultura, que castiga productes bàsics, que farà arruinar més d'un autònom, i que en general empobreix més a la major part de la població. I no només l'IVA, també la supressió de 400 medicaments coberts fins ara per la seguretat social, al que li hem de sumar l'euro per recepta català i ara vindrà l'espanyol. I encara voldran que no ens queixem, perquè no ens treuen la sanitat.. sí que ho fan amb els immigrants, que deixaran de tenir asssitència sanitària gratuïta. Barbaritats.
Em fa vergonya viure en el mateix territori que qui decideix que hi ha ciutadans de primera i de segona.


Ei, i d'aquí dues setmanes hi ha eleccions generals. Els sondejos diuen que segueix guanyant el PP, tot i que el segueix de prop En Comú Podem- Unidos Podemos.
El PP seguirà governant pels de sempre, a favor d'uns quants, i fent que la desigualtat creixi!
Així, a qui penses votar?

Me lo decía mi abuelito


Vull compartir amb vosaltres la petita intervenció que vaig fer de l'acte de presentació del llibre "Me lo decía mi abuelito", de Alberto Valenzuela, que va tenir lloc el passat 1 de juny de 2016.
Per mi va ser un honor compartir taula per parlar de memòria històrica. Va ser un acte carregat d'emocions.


ME LO DECÍA MI ABUELITO, de Alberto Valenzuela Carreño
“Una crónica sentimental de la experiencia republicana y de la represión franquista”



Benvinguda a tots i totes en aquest acte organitzat per Canviem Mollet i amb el suport i col•laboració de Mollet amb Cuba.

És un honor per Canviem Mollet i per mi personalment, poder presentar aquest acte, i poder tenir a la nostra ciutat la presentació d’aquest llibre: “Me lo decía mi abuelito”

Enguany, 85 aniversari de la proclamació de la Segona República i continuem rendint homenatge als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, i els ideals per a la construcció col•lectiva del bé comú en una societat. Aquell bé tan oblidat avui dia.
Així doncs, cada any, pels voltants del 14 d’abril, des de Canviem Mollet fem diversos actes en commemoració de l’aniversari de la II República, però no és només al mes d’abril que som republicans i reivindiquem la república i els seus valors. Som republicans i republicanes tot l’any i sempre. Condemnarem el franquisme i la repressió tota la vida.

Us presento als ponents:

Alberto Valenzuela Carreño, col•laborador de Mollet amb Cuba, psicòleg de professió, nascut a Barcelona, amb arrels andaluses, concretament de Marchal (Granada) (i com diu al llibre redescoberta “alma andaluza”, i molt més: persona compromesa i involucrat en diverses lluites.
En aquest llibre, ens narra de manera novel•lada les vivències del seu avi, que fou afusellat pels franquistes el gener de 1940 a Guadix (Granada), amb només 34 anys, amb dona i 5 fills.

També intervindrà Felipe Moreno antic militant comunista, empresonat i torturat pels inspectors de la brigada político-social, com el sanguinari “Billy el niño”. Actualment és membre de la Xarxa de Suport a la Querella Argentina pels crims i tortures del franquisme.

Benvinguts als dos

El que ha passat en aquest país no fa pas tant, és tan greu i vergonyant que encara ni s’ha sabut o s’ha volgut afrontar com és degut per una part. I és més greu i intolerable perquè s’ha fet molt poc en pro de la memòria històrica, s’ha fet molt poc o res per fer justícia, per reparar, per tancar de manera justa i digna les ferides. Aquesta mateixa gent, és la que encara d’alguna manera nega el cop d’estat feixista, la matança i el llarg franquisme. Amaga, vol fer oblidar (com si la inacció i el pas del temps aconseguís per art de màgia fer oblidar. “Están echando toneladas y toneladas de tierra encima de nuestra memoria y quieren que por narices se pase pàgina definitiva sin haber comenzado a leer el libro”), menyspreen, ignoren, manipulen.


I per això, el llibre recorda, no oblida, reacciona, fa justícia i reconeixement.

Un llibre que narra i descriu molt bé, que emociona des del començament, i que té dos objectius, com diu l’autor: fer pedagogia de què va suposar la República i fer justícia. Recuperar i fer visible a Manuel Valenzuela Poyatos.

Un llibre que vol pensar en el futur, a més de mirar el passat. I per suposat vol fer un homenatge als familiars i a les víctimes del franquisme.

Ho fa a partir d’un diàleg amb el seu avi (reconstrucción de ficción realista), que es basa en tots els materials que ha pogut trobar, destacant els testimonis de la família i les notes redactades durant els mesos que va estar a la presó.

És un llibre malgrat tot, i malauradament, actual. Actual pels milers de persones que encara tenen familiars enterrats en cunetes; actual perquè encara és oberta la ferida al país; actual perquè aquells qui volen tapar, obstruir la memòria històrica i no recordar ni dignificar els represaliats, encara governen aquest país; actual perquè vivim el drama dels refugiats i refugiades que a milers fugen d’una guerra, a milers moren i a milers no troben ajut en una Unió Europea deshumanitzada.


Per tot això, per tot l’esforç, els mesos de feina, la recerca en tots els sentits, Alberto, enhorabuena y muchas gracias por este libro.














https://www.facebook.com/melodeciamiabuelito/?fref=ts

Participació ciutadana: Qüestió de voluntat

[Article publicat al "Full del Canvi" dins del Contrapunt del 19.2.2016]

Participació ciutadana: Qüestió de voluntat

Quan tenim la possibilitat d’opinar i incidir en la presa de decisions d’allò que ens afecta, el nostre compromís i implicació és major. És així, si ens posen eines perquè veïns i veïnes puguem participar activament en temes que ens interessen: des de l’urbanisme fins a l’educació, passant pels serveis bàsics, com l’aigua.
Més enllà de la participació a través d’entitats, associacions i col•lectius diversos, els ajuntaments com a institució, són clau en fer que la participació en els afers públics sigui real i de debò. I és una qüestió de voluntat política.
Molts programes electorals parlen de participació, però la paraula esdevé buida quan en la pràctica, no hi ha cap decisió que pugui prendre la ciutadania. S’està lluny del que demanen els nous temps: un canvi en la manera de fer política.

A Mollet, fa anys que vivim una letargia en la participació, per molt que es vulgui fer creure que n’hi ha. En els darrers – com a mínim 8 anys- no hi ha hagut cap interès, ni voluntat política ni valentia per explorar noves maneres de fer real aquesta participació. Quan dic real vull dir: que no és passiva, ni unilateral del govern que només explica coses, o la que es fa amb tantes normes, que és impossible.
Moltes experiències ja fa anys que es posen en pràctica a d’altres municipis (més petits o més grans que Mollet): pressupostos participatius on la ciutadania decideix com destinar algunes partides del pressupost de la ciutat a través de tot un procés de debat; consultes ciutadanes on es sotmeten a votació temes de rellevància; audiències públiques, consells sectorials on el que es decideix vincula la política municipal; consultes puntuals per qüestió concretes, com poden ser actuacions en els barris, assemblees obertes on la ciutadania troba el seu espai per expressar-se; o la gestió de serveis i equipaments (centres cívics, per exemple) mitjançant la cogestió i autogestió, això és amb persones o entitats que s’organitzen, etc. I en tot, posar mecanismes per facilitar la informació, el control i l’avaluació d’aquests processos participatius.
La participació no pot sorgir del no res, ni esperar èxits sense prèviament creure-hi i que es donin requisits: formació i informació a les persones, i difusió. Avui dia, tenim eines tecnològiques que poden facilitar aquest increment de participació, tant qualitatiu com quantitatiu. La transparència (Recordem el portal de transparència: http://transparencia.molletvalles.cat/) vol dir conèixer, tenir dades, i això és imprescindible per a implicar-nos, i decidir amb criteri.

Des de Canviem Mollet creiem que és una qüestió de models: promoure ciutadans passius, un ajuntament centralitzador de decisions o bé el model pel que nosaltres apostem decididament: la participació com a mètode de treball i de governar, amb una ciutadania activa, un ajuntament que escolta, debat, diàleg, i promovent que les decisions es prenguin col•lectivament. Apostem per un ajuntament que no és només un prestador de serveis i solucionador de queixes, sinó que creu i potencia la implicació de la ciutadania, està al costat dels veïns i veïnes i dels moviments socials, per treballar en la millora de la ciutat. Tenim molt camí per recórrer, i seguirem plantejant propostes concretes per aprofundir en la participació ciutadana.

lunes, 25 de enero de 2016

Reivindicació!

Resposta a l'article titulat "Vergonya" que escriu l'Alcalde de la ciutat en el seu blog, que aquí us adjunto. Serà dels que tindrà més visites! http://josepmonras.cat/vergonya-2/

Vaig descobrir aquest post del Sr. Monràs a rel d'un article del Marc Selva, on li rebatia i se li oposava. Jo també vull fer-ho, no me'n puc estar, i des del punt de vista polític i ideològic, i també com a dona i mare.
Aquests dies la conciliació està en boca de tothom: tertúlies, debats, articles, etc. Fins quan? Fins que la gent oblidi, i tornem de nou al de sempre. Però per mi és positiu que com a mínim, hi hagi hagut debat, i cada vegada n'hi hagi més. És insuficient, i les mesures i polítiques que existeixen encara més. I en el seu post, no en diu res d'això, l'Alcalde. No parla de la insuficiència de 16 setmanes de permís de maternitat i 13-15 dies de paternitat, no parla que hi ha moltes treballadores que per por i pressions ni tan sols gaudeixen d'aquest permís, no parla que és incompatible aquest temps amb el que la OMS recomana per la lactància exclusiva, que són 6 mesos (per no parlar de la recomanació de seguir fins més endavant)...
Ara bé, ell parla que "Alguns diputats històrics, lluitadors contra el Franquisme, sentirien vergonya al presenciar l’espectacle que varen donar ahir aquells que volen agafar la bandera de l’esquerra i dels garants del canvi a la política, el grup de Podemos."
Vergonya? Que els lluitadors antifranquistes (d'on prové ICV de la que en sóc membre) no lluitaven pels drets d'homes i dones? Què sap ell què pensarien o deixarien de pensar? Que parla en nom d'ells?
I parla d'espectacle. Espectacle són moltes coses, però el que va fer la diputada, va ser, al meu mode de veure-ho, un gest. Un toc d'alerta, una reivindicació. I des d'on cobren més visibilitat els gestos? El Congrés dels Diputats em sembla un bon lloc. I més encara si hi ha servei de guarderia, perquè precisament vol ser la veu de totes aquelles dones treballadores que no en tenen.
En tot cas, la solució no és el servei de guarderia o l'escola bressol, o com a mínim no ho és a tot! Perquè una criatura on està millor és amb la seva mare, és així i així ho defenso. Evidentment amb la mare i el pare, però els primers 2 anys, el vincle més fort és amb la mare. La solució és deixar els nostres petits i petites al càrrec d'altres, com més d'hora millor?
M'explico. Nosaltres hem portat la nostra filla a l'escola bressol, i la que vindrà també hi anirà. Però no tothom vol aquesta opció, no tothom és feliç amb aquesta opció.
16 setmanes per qui no té possibilitat de més, és una vergonya. Això sí que és una vergonya, Sr. Monràs. Però això no ho diu.
Per mi no s'ha utilitzat en cap moment al fill, sinó que s'ha volgut mostrar una realitat, una problemàtica massa amagada per una política feta des del rol dels homes.

Diu també que "cal mantenir un comportament adequat al lloc de representació dels ciutadans i ciutadanes de l’Estat". què vol dir per vostè un comportament adequat? Segons això, als plens de la ciutat, lloc de representació dels veïns i veïnes tampoc s'hi poden donar certes manifestacions i reivindicacions?
Doncs jo aplaudeixo quan al Ple hi va la ciutadania a fer visible les seves problemàtiques i les injustícies, i exemples n'hem tingut uns quants, i alguns on venien també infants: famílies escola de música, famílies per tancament P3 del Montseny, la PAH, estafats per la banca, etc.
Aquests sí?
Per mi, aquests i tots els que reivindiquin una societat millor.
Salut, i bona conciliació