lunes, 4 de junio de 2018

Per un Mollet potent, no defallim!

(Aquest article em va ser publicat a la revista editada per Canviem Mollet el 23 d'abril de 2018)

Ser regidora és una gran responsabilitat i un gran honor. El que considero més important d’aquesta tasca: saber que hem participat en fer millor la vida de les persones de Mollet.
Em diuen: “ets regidora, de què?” la resposta: doncs de cap àrea en concret, i de totes a la vegada. Fiscalitzar i controlar qui ens governa és imprescindible. I per a fer-ho bé, cal invertir-hi temps, esforç i idees.
Des d’inici de legislatura, Canviem Mollet ens ho prenem molt seriosament. Els passos: primer vèncer les dificultats de manca d’informació i transparència; després controlar la gestió del govern, massa sovint improvisada i caòtica: i finalment, fer propostes en positiu per millorar la vida dels qui vivim a Mollet.

Tinc un model de ciutat al cap. Puc dir tot allò en què Mollet pot millorar. Voldria que Mollet rebés premis per tenir pobresa zero, habitatge assequible per qui ho necessita, i que la cultura tingués espai en totes les seves expressions. No ho dubteu: hi ha idees i propostes, i estem capacitats per a governar la ciutat.
Ho avala el treball fet en aquests darrers 3 anys.
Hi ha 50 propostes treballades i aconseguides per Canviem Mollet, dins del pressupost del 2018. Són propostes que pretenen fer millor la vida a Mollet. I en fem seguiment, perquè no volem excuses ni demores; les volem fer realitat: el cinema, la il·luminació de la ronda pinetons, la pista esportiva a Can Borrell, el suport a AMPAs i més associacions, el Pla Local d’habitatge, tarifes socials per serveis públics, agents cívics, ajuts al comerç, reforçar servei de neteja, etc.

Vull un Mollet potent, i això implica: denunciar amb mà ferma la mala gestió (cas Decathlon, Al Huda, IBI, etc.) i també aprovar propostes que ens facin avançar. Això no s’acaba amb 50 propostes, sinó que seguim aportant en positiu, amb idees, objectius i visió de futur, presentant propostes locals a tots els plens. I mantenir vives les reivindicacions que ens fan ser qui som: pensions dignes, educació pública, treball digne, llibertat d’expressió, feminisme, entre moltes d’altres.

Sé que queda molta feina per fer. No defallim!

domingo, 8 de abril de 2018

Lluita global

Fa dies que intento trobar l'estona per asseure'm al davant de l'ordinador i escriure. Pensar, ordenar i escriure. O escriure mentre penso i ordeno pensaments... el que sigui. I un dels motius pel que no he aconseguit posar-m'hi (a part de la feinada i hores que representa criar dues bestioles humanes, una de 2 i una de 5), és perquè en certa manera m'autocensuro. Sí, osti, quin greu... Parlem de drets, de llibertat d'expressió i llavors vaig jo i decideixo que val més no xerrar gaire, no expressar el que em va passant amb la situació política que vivim.
En part em fa una certa mandra, i en part és complicat de collons, posar per escrit tots els matisos, detalls i apartats (ja aviso que no ho pretenc pas fer avui, tampoc)
Resulta que sóc militant d'ICV, des de fa 10 anys, i formo part del conglomerat que representen els anomenats "comuns”. Una espècie potser en perill d’extinció, i molt segurament que alguns voldrien que ens extingíssim. Sap greu quan ho sents i ho llegeixes, eh? Pues eso, els comuns! per una part de la població catalana som, com diu la meva filla gran "ascopeste", i per una altra part, doncs... una mica lo mateix. Terrible error, diuen, la nostraa equidistància al voltant de la independència, i que ens hem de definir tant sí com no. I terrible error no estar en la defensa contra l’atac a les llibertats a Catalunya. I allò de l’estàs amb mi o estàs contra mi. I no és així.

Cada nit repasso twitter, i navegant d’un tuitaire a un altre, navego per missatges que en les darreres setmanes (mesos, de fet), estan d’un roig encès, d’un terrible to irrespectuós, i d’una preocupant intolerància. Contra tots i tothom, però clar, n’hi ha que s’emporten la palma.
Mai he estat partidària del pensar idèntic al “bloc” al que pertanys, he deixat la porta oberta als matisos, a la reflexió. Sempre he detestat el borreguisme, i ara n’hi ha en dosis massa grans a ambdues bandes. Sectors independentistes pro-DUI, incapaços de fer cap autocrítica de com s’ha fet, o de preguntar-se què hi haurà més enllà i massa acostumats i envalentonats a titllar de feixista qui no pensi com ells; i evidentment, a la banda defensora del 155, una bena als ulls, tupida i gruixuda que no els permet reconèixer les terribles accions de l’1-oct, que fan de jutges des del sofà de casa, que celebren la desproporcionada presó preventiva, que no pensen per ells mateixos, i senzillament aplaudeixen tot allò que representi un matxaque a l’adversari.

Llegia l’altre dia que quina cosa tan terrible havia fet en Joan Tardà, d’ERC, que havia saludat l’Arrimadas!... Inclús, li havia fet dos petons!! Li van caure unes hòsties internàutiques com a pans. Crítiques amargues i fora de to, ei, i de la seva pròpia gent. En un exercici d’empatia puc entendre-ho, perquè tot el que representa Ciudadanos és terrible i cal combatre-ho però.. aquest és el nivell? En sèrio? I d’aquestes, unes quantes en podria dir.
Matxacar el rival. Partir-nos en dos, o en tres... trencar-nos en bocins, tants com opinions. Perquè les opinions fan mal i van esmicolant-nos com a poble, de tant com s’han allunyat i s’han fet irreconciliables.
El contrari. L’enemic. Perquè això ha començat i sobretot ha continuat, d’això. D’anar contra l’altre. D’Espanya ens roba, i de Catalunya rompe España. De posar-nos banyes i cua a uns i altres. I d’arribar a ... a on?
NO, no equiparo el que va fer el govern català amb la deriva repressora del govern espanyol. (qui així ho pensi és que no ha entès res, o jo no m’he explicat bé).
El que vull destacar és
1. Parlo d’estats, de governs, i no de persones! No posaré en el mateix sac a totes les persones, i m’irrita quan la gent ho fa. Jo li’n dic ignorància.
I 2. La repressió. L’arbitrarietat. La impunitat. No és exclusiva contra Catalunya. El govern espanyol és governat per la dreta. Sí, allò de dreta i esquerra jo encara ho considero vàlid, sóc una clàssica, mira tu..!
La batalla ha estat, és i sempre seguirà sent la mateixa: la de la lluita de classes. Que no ho veiem o què?
La classe poderosa i opressora, representada per la dreta, que vol mantenir l’status quo CONTRA la classe treballadora, oprimida, i que s’ha de currar i guanyar els seus drets i mantenir-los. I que la representa l'esquerra.
I per què dic tot això? Perquè sento que aquesta lluita s’està debilitant, es va esvaïnt, i no ens ho podem permetre. Ni resignar-nos, ni perdre.
I és que estic convençuda que és la clau per un futur millor, per un món més just.
Però la lluita és global. No la fem petita, no hi posem parets.

Mireu, que sí, que m’he deixat 1000 coses, i no m’ha sortit lligadet, però ... necessitava vomitar-ho una mica així...
Bona nit.

martes, 17 de octubre de 2017

Piròmans

No pretenc ser original posant en una mateixa reflexió els incendis de Galícia i els moments que es viuen a Catalunya.
Ho faig perquè el moment m’ho demana.
Hi ha massa piròmans.

Dramàtics els incendis a Galícia i Portugal. Tristíssima la mort de persones, animals i natura. S’ha cremat el verd. S’han cremat vides. Intolerables més de 30 morts! Desesperança, ràbia, patiment. I les causes? Els piròmans, sí, però també les polítiques de retallar inversió en prevenció d’incendis, les polítiques urbanístiques que permeten requalificar, la cobdícia.
Espero que ho paguin. Els boscos trigaran a tornar, altres mai més no tornaran.
Però que ho paguin.

A Catalunya també se’ns cremen coses, però d’una altra manera. Aquí també hi ha piròmans. Declaracions de dirigents del PP, de Ciutadans i del PSOE. Uns per acció, altres per omissió.
Ciudadanos són piròmans i incendiaris. Són part de la llavor del problema, perquè precisament han generat conflicte on no hi havia (el català i el castellà a les aules, la discriminació, etc.) Han nascut per dividir, per carregar-se la cohesió social. Primer amb un discurs primer moderat que qualsevol cunyat podria comprar, han anat entrant, com llops disfressats de xai.
Ciudadanos són el nen repel•lent de classe, el xivato, el que demana el càstig pitjor, quan ell també ha llençat pedres.
A Ciudadanos els importa una merda el país. Els importa un carajo mentir. Ansien creixement electoral i poder. I quan només mou això, res bo pot portar.

El Partit Popular ha perdut el nord. La pitjor política és la que no té vocació de servei. La pitjor política és la que mira per interessos partidistes, per mantenir l’status quo d’ells mateixos: els poderosos en tots els sentits. Esclafant al seu pas a qui calgui. Sense oposició, i amb el poder legislatiu i executiu, i manipulant el judicial, qualsevol cosa poden fer. I la fan contra la població. El PP governa contra la classe treballadora que l’ha votat, i contra tothom qui pretengui fer avançar aquest país, fer-lo més obert i democràtic.
El Partit Popular no vol resoldre el problema a Catalunya. Només vol demostrar la seva força implacable. I així, encadenen un error amb un altre, una barbaritat amb una altra, com si fossin els protagonistes de The Very Bad Things, o Resaca en las Vegas, que cada vegada la fan més grossa i l’emmerden més. Que un desastre segueix a un altre.

Però res d’això seria possible sense la inestimable col•laboració, galdosa i penosa connivència del PSOE, en el seu pitjor moment de la historia. Deixant orfes milers de votants socialistes, que ja no saben on mirar. Què esteu fent, PSOE? Què collons esteu fent? Això és el millor que podeu aportar per al país que tant estimeu? Això és la política que penseu fer d’ara endavant?

Em crispa. Em desespera. Em preocupa.
Solució? Sóc de les que sempre he cregut en el diàleg, en alternatives, en la política com a solució. Però dubto que aquesta possibilitat encara segueixi sent possible.

jueves, 27 de abril de 2017

Silenci, les fieres reposen

Són les 21'45. Quietud.
Les nenes dormen.
Silenci a la casa, les fieres ja reposen. Avui anem tard, però estic satisfeta, perquè podria ser molt més tard.
Ha acabat el dia i sembla que hagi tingut 40 hores, pel cansament que ara, em ve tot a sobre.

Se'm barregen dos necessitats: jeure al sofà sense fer absolutament res, o consumir tele sense filtre ni mesura; o bé hiperactivar-me per endreçar el pis.
Els ulls recorren el terreny de la batalla, per fer balanç dels danys. A cada porta que obro hi ha un increment de minuts que calculo s'hauran de dedicar a adecentar l'habitatge. Repasso: menjador, restes del taller amb pintura que hem improvisat, acumulat amb aquells rotuladors i àlbum que fa dues setmanes tinc rondant per escriure la dedicatòria al Jose; joguines al mig, als laterals, a sobre i a sota no, que hi ha els veïns. Cartes de princeses, fireta, ninos, peces diverses, cotxet, rotuladors, un petit tornado que generalment recull les destrosses per allà on passa, però avui no.. la taula ni la menciono, perquè és una mena de botiga dels xinos, però concentrada en 1m2. L'huracà que ha passat per la cuina, acompanyat de les diverses repeticions del terratrèmol, han causat més desastres: la pica, la taula, el terra, la trona, els fogons...perquè hi ha tant de menjar a terra? Quants gots i culleretes fem servir al dia? Respira i tanca la porta, i ja hi tornaràs. El lavabo, avui no està del tot fatal. Només un bidet amb prou roba com per muntar un mercadillo, però la resta prou en ordre. Què tal però, si dissabte fem dissabte? Ho anotaré a la pissarra de la nevera, al costat de: comprar sabates júlia, cassola, buscar allò pel Gabriel i passar la foto de Sant Jordi.
Així doncs, pensa Marina, pensa. Feina en paral·lel per guanyar en eficiència i eficàcia.
M'arremango i ataco per la cuina? Ara, amb rentavaixelles, un cop l'ompli i estigui en marxa, podria atacar el menjador per deixar-lo mínimament bé, i tenir una part coberta, i qui sap si prendre'm un repòs merescut? Què dius! se'm fan quarts d'onze en un plis, i calen 3 fiambreres amb dinar per demà, preparar roba i entrepans.
Si de cas, després de tot, ja faig els 10 minuts de sofà per desconnectar. Però ei! que en siguin 10, o ja sabem què passa després, que es fa tard i aleshores com una mena de càstig diví, guanyem una nit d'aquelles, sí, sí, ja saps.. de les de plors i demandes sincronitzades: mentre una demana teta l'altra dorm com cada nit, d'un tiròn, però un cop la 1a s'ha adormit de nou, casualment la gran avui no fa nit de tirón: pipi, set, tapa'm, por... ai mare! Jo també faig l'edredoning, el de les mares: tapa, destapa, tapa, destapa. Amb el diploma et ve el curset avançat d'agafar el son encara que te l'interrompin 14 vegades.
I recapitulo el que ha donat de si la tarda-vespre: quan s'ha enguarrat de fang al parc, quan hem berenat, ens hem quedat a mitges de fer el drac, negociacions, desafiament, quan ens hem barallat, canvia panyal, avui pizza, castigada sense iogurt, renta dents, motxileta per adormir, conte per la gran, cançó per la petita, km passadís amunt i avall, vinga que ja queda poc.
Demà serà una mica més fàcil, potser.
I penso que si no fem bona nit, demà també estaré cansada, i tocarà de nou tot allò de l'huracà i el tornado. Però sé que em llevaré amb energia, per un miracle de la natura, i que tiraré perquè és el que toca, i no n'hi ha una altra, fins que de nou, les fieres reposin.

Etapa de criança, intensa. Igual de dura com apassionant. Difícil, igual de sorprenent. No és certa una cosa sense l'altra.
I compartint-ho, és millor.


martes, 21 de febrero de 2017

Temps de Carnaval, descarat i reivindicatiu

Recupero un escrit fet a l'octubre 2016, qeue vam publicar al full del canvi, on parlava de la festa de Carnestoltes, a Mollet.

És el temps de la Rua! Descarada i reivindicativa

Enguany, el Centre d’Estudis Molletans centra les seves jornades en el Carnaval de Mollet. Ho ha fet amb ponències, exposicions, i amb la participació de les entitats que fan possible el Carnestoltes: Esbart Dansaire, Carnamolles, l’Escola municipal de Música i Dansa.

Podem estar orgullosos de la particularitat del Carnestoltes molletà, que amb els anys ha consolidat els seus actes: l’Arribada, el Judici; personatges; i litúrgia. Hem recuperat el Ball del Barraló, ha estat un èxit i el ballen a totes les escoles, i ara creiem que és el temps de la Rua.

La rua era lloc per escenificar, de manera divertida, lluites i reivindicacions, o fer crítica de fets destacables. A la rua vèiem com grups de pares i mares, associacions de veïns, col·lectius diversos, traslladaven a la rua, de forma còmica, notícies de l’any. Fos quina fos la temàtica i l’estil, moltes comparses s’animaven a participar a la rua, pel fet de passar-ho bé una estona, i com diu el Sr. Carnestoltes, riure-se’n de tot.

En els darrers anys ha desaparegut aquest esperit més “canalla”, i han disminuït el nombre de comparses. Hi ha grups que desisteixen de participar perquè no compleixen amb les bases que fixa l’Ajuntament, o que pensen que no són rival per competir amb les grans comparses de 100 persones, que ballen i llueixen vestits espectaculars.

Si parlem de Carnaval participatiu, la Rua, és un element a replantejar. Quina rua volem i com fem perquè més persones formin comparses i surtin al carrer? Recuperem una rua que no només tingui la vessant més brasilera del Carnaval, sinó també la més tradicional de crítica i humor.

Potser amb els premis: a la comparsa més descarada; més reivindicativa; o a la temàtica més original? El concurs només és una part, el divertimento de sortir a la Rua és el tot.

miércoles, 15 de junio de 2016

Tardor calenta. del 2012 fins avui..


Tardor calenta


(Aquest post l'escrivia el novembre de 2012, encesa per la situació actual en aquell moment. Pel que fos, va quedar com un esborrany, i avui veig que segueix sent vigent... 4 anys després... i amb unes eleccions a la vista. El publico, encara que sigui ben curtet.)

Ha estat un estiu diferent per moltes persones i per molts fets. Els incendis, les polítiques del govern, els gerros d'aigua freda constants, i la sensació - real- que ens l'estan colant vilment, mentre els qui podem  marxem uns quants dies a la platja o a la muntanya a desconnectar i agafar energies per la tardor.

I és així, i comença el setembre amb una bufetada en tots els morros: la pujada de l'IVA, que matxaca el sector de la cultura, que castiga productes bàsics, que farà arruinar més d'un autònom, i que en general empobreix més a la major part de la població. I no només l'IVA, també la supressió de 400 medicaments coberts fins ara per la seguretat social, al que li hem de sumar l'euro per recepta català i ara vindrà l'espanyol. I encara voldran que no ens queixem, perquè no ens treuen la sanitat.. sí que ho fan amb els immigrants, que deixaran de tenir asssitència sanitària gratuïta. Barbaritats.
Em fa vergonya viure en el mateix territori que qui decideix que hi ha ciutadans de primera i de segona.


Ei, i d'aquí dues setmanes hi ha eleccions generals. Els sondejos diuen que segueix guanyant el PP, tot i que el segueix de prop En Comú Podem- Unidos Podemos.
El PP seguirà governant pels de sempre, a favor d'uns quants, i fent que la desigualtat creixi!
Així, a qui penses votar?

Me lo decía mi abuelito


Vull compartir amb vosaltres la petita intervenció que vaig fer de l'acte de presentació del llibre "Me lo decía mi abuelito", de Alberto Valenzuela, que va tenir lloc el passat 1 de juny de 2016.
Per mi va ser un honor compartir taula per parlar de memòria històrica. Va ser un acte carregat d'emocions.


ME LO DECÍA MI ABUELITO, de Alberto Valenzuela Carreño
“Una crónica sentimental de la experiencia republicana y de la represión franquista”



Benvinguda a tots i totes en aquest acte organitzat per Canviem Mollet i amb el suport i col•laboració de Mollet amb Cuba.

És un honor per Canviem Mollet i per mi personalment, poder presentar aquest acte, i poder tenir a la nostra ciutat la presentació d’aquest llibre: “Me lo decía mi abuelito”

Enguany, 85 aniversari de la proclamació de la Segona República i continuem rendint homenatge als valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, i els ideals per a la construcció col•lectiva del bé comú en una societat. Aquell bé tan oblidat avui dia.
Així doncs, cada any, pels voltants del 14 d’abril, des de Canviem Mollet fem diversos actes en commemoració de l’aniversari de la II República, però no és només al mes d’abril que som republicans i reivindiquem la república i els seus valors. Som republicans i republicanes tot l’any i sempre. Condemnarem el franquisme i la repressió tota la vida.

Us presento als ponents:

Alberto Valenzuela Carreño, col•laborador de Mollet amb Cuba, psicòleg de professió, nascut a Barcelona, amb arrels andaluses, concretament de Marchal (Granada) (i com diu al llibre redescoberta “alma andaluza”, i molt més: persona compromesa i involucrat en diverses lluites.
En aquest llibre, ens narra de manera novel•lada les vivències del seu avi, que fou afusellat pels franquistes el gener de 1940 a Guadix (Granada), amb només 34 anys, amb dona i 5 fills.

També intervindrà Felipe Moreno antic militant comunista, empresonat i torturat pels inspectors de la brigada político-social, com el sanguinari “Billy el niño”. Actualment és membre de la Xarxa de Suport a la Querella Argentina pels crims i tortures del franquisme.

Benvinguts als dos

El que ha passat en aquest país no fa pas tant, és tan greu i vergonyant que encara ni s’ha sabut o s’ha volgut afrontar com és degut per una part. I és més greu i intolerable perquè s’ha fet molt poc en pro de la memòria històrica, s’ha fet molt poc o res per fer justícia, per reparar, per tancar de manera justa i digna les ferides. Aquesta mateixa gent, és la que encara d’alguna manera nega el cop d’estat feixista, la matança i el llarg franquisme. Amaga, vol fer oblidar (com si la inacció i el pas del temps aconseguís per art de màgia fer oblidar. “Están echando toneladas y toneladas de tierra encima de nuestra memoria y quieren que por narices se pase pàgina definitiva sin haber comenzado a leer el libro”), menyspreen, ignoren, manipulen.


I per això, el llibre recorda, no oblida, reacciona, fa justícia i reconeixement.

Un llibre que narra i descriu molt bé, que emociona des del començament, i que té dos objectius, com diu l’autor: fer pedagogia de què va suposar la República i fer justícia. Recuperar i fer visible a Manuel Valenzuela Poyatos.

Un llibre que vol pensar en el futur, a més de mirar el passat. I per suposat vol fer un homenatge als familiars i a les víctimes del franquisme.

Ho fa a partir d’un diàleg amb el seu avi (reconstrucción de ficción realista), que es basa en tots els materials que ha pogut trobar, destacant els testimonis de la família i les notes redactades durant els mesos que va estar a la presó.

És un llibre malgrat tot, i malauradament, actual. Actual pels milers de persones que encara tenen familiars enterrats en cunetes; actual perquè encara és oberta la ferida al país; actual perquè aquells qui volen tapar, obstruir la memòria històrica i no recordar ni dignificar els represaliats, encara governen aquest país; actual perquè vivim el drama dels refugiats i refugiades que a milers fugen d’una guerra, a milers moren i a milers no troben ajut en una Unió Europea deshumanitzada.


Per tot això, per tot l’esforç, els mesos de feina, la recerca en tots els sentits, Alberto, enhorabuena y muchas gracias por este libro.














https://www.facebook.com/melodeciamiabuelito/?fref=ts