dilluns, 8 de juny de 2020

relat Epíleg

El confinament m'ha fet parar, alentir ritme.
M'ha ajudat a trobar noves i millors maneres d'estar amb les meves filles. M'ha portat meditació, - assignatura pendent de feia anys- . I també m'ha portat teletreball, enrabiades, noves decepcions de la política (què ingrata és!). M'ha fet esperar i desesperar. I aprenentatges, com noves maneres d'encarar algunes coses.
Aquest temps m'he trobat i m'he perdut. He pres consciència de com de fràgils som, i que tenim memòria curta. Que els humans som d'extrems i els tons de grisos no estem ben vistos. Que al wattsapp li falta captar entonacions i les olors.
M'ha fet redescobrir amistats i agrair la xarxa de dones que m'envolta. Sentir la soledat i saber-hi estar. Observar sense necessàriament interactuar. Jutjar-me i després parar. Poder riure dels meus "enemics". Relativitzar! Deixar-se sentir.
Posar-se en el lloc de l'altre.
I m'ha portat caminades de bon matí, acompanyades de converses que curen. I pluja que empapa i que neteja.
I una capsa plena de records. Destapar i fotre un viatge en el temps. Uau. Anys 90, 2000...
Fotos, postals, llibretes i agendes, capses amb cartes classificades. època a Belfast, dibuixos, ninots, cromos de Bola de Drac...
Potser cal anar una mica enrere per agafar impuls cap al futur.

Bon diumenge!
7 de juny de 2020

Cap comentari:

Publica un comentari