Darrerament el meu instagram s'està fent monotemàtic. Tot el que m'apareix són comptes de crianzapositiva, educarsingritos, hijosfelices, crianzaconproposito, pequefelicidad, i les que tenen el seu propi nom tal o pasqual (i sí, estic amb el mòbil a la mà, revisant-les, perquè en són un munt!) Cada missatge t'esperona a fer-ho millor, i també a perdonar-te per no fer-ho perfecte. Cada input que arriba parla de les nostres ferides de la infantesa, de la gestió d'emocions, de la càrrega mental (de les dones bàsicament), de les expectatives, de l'autoexigència, i de la falta de tribu! quina gran veritat. i què ben resumit:
T R I B U
Abans de ser mare, tot això era un món extraterrestre per mi, aliè (alien), llunyaníssim! Era tan desconegut i l'impacte ha estat tan bèstia! (ara és quan surten les que diuen "què exagerades, doncs no haver estat mare, què et pensaves, o que parem de queixar-nos) i no és queixa, no... o sí, no sé. és un lamento? és una pregària?
La maternitat, -diu tothom qui més o menys s'atura a reflexionar 10 minuts-, treu el millor i el pitjor de tu mateixa.
Jo també ho dic i subscric les variants: la maternitat et confronta, et fa de mirall, et posa a prova, fa que facis un viatge dins teu i enfora. és un autodescobriment. i és enriquidor, i un viatge de creixement, però... es fa massa en soledat. i sense referents. i m'explico.
No hi ha gurú de la criança, ni educador, ni mestre, ni compte d'instagram que no parli de criança en positiu i respectuosa.
Però quins referents hem tingut nosaltres? quin tipus de criança s'estilava als anys 80 i 90? no era aquesta amigues, no era així. Com a mínim en la gran majoria. I no vull dir que els meus pares em faltessin al respecte, però ja m'enteneu...
Aleshores tenim un còctel perfecte: sense un referent viscut, amb una biografia enganxada a la pell, sense tribu, i amb un bombardeig de missatges -interessantíssims- de com s'ha de fer. Quién da más?
i com nassos s'ha de fer? la teoria la sé, la pràctica costa més. i jo encara diria més (com diuen els Dupondt), de vegades costa molt. I s'apilen els sentiments de frustració, culpa, enfado, autoexigència multiplicada.
La tribu potser és la clau. perquè la càrrega en solitari és bèstia. però en companyia tot és més distès, tot flueix una mica més. diferents models i rols, espai i oxigen entre uns i altres. maneres de fer i parlar que es barregen i ho fan ric i bonic.
No sempre és fàcil trobar-la o conservar-la, així que quan aparegui, puntualment, l'exprimiré tan com pugui, i recarregaré dipòsits per quan hi hagi sequera de suport.
Ànims i abraçades a totes les que en algun moment us desborda la maternitat, us qüestioneu, i esteu a la recerca de la tribu!
