jueves, 13 de diciembre de 2012

Serveis públics en el punt de mira




Els de la nostra generació vam néixer en democràcia, en l’estat del benestar; tota la vida hem tingut una bona escola i sanitat públiques, hem gaudit directa o indirectament de drets socials, laborals, polítics, etc. assolits en batalles no lluitades, i els hem assumit fàcilment. I qui no! Els hem viscut plenament, i amb el convenciment que calia millorar i anar a més. Però ara, quan la nostra generació ja no som canalla ni jovent, sinó els adults del present i comencem a tenir fills, i a pensar en el seu futur, i evidentment en el nostre, assistim a un canvi radical.

Assistim a un desmantellament de l’estat del benestar i del sector públic molt ben orquestrat, amb un bon pretext: la crisi; amb una amenaça aterradora: el rescat; amb la pressió justa, constant i calculada de la UE.

Està tan ben dissenyat, orquestrat i representat, que pels carrers, bars, places, les persones justifiquen les privatitzacions (ha calat molt la idea que lo privat funciona millor, quan els estudis no ho confirmen, al contrari), les retallades a l’escola i centres de salut, i a l’administració pública també per descomptat, perquè assumeixen que el funcionari és a l’altre bàndol, i “a l’enemic ni aigua”.

El funcionari és un treballador públic, al servei de la ciutadania, per tal de garantir que tothom tingui a l’abast una educació, salut, seguretat, protecció, justícia, etc. de qualitat i sense diferències, independentment dels polítics de torn.
La missió dels serveis públics és el de ser una garantia per a tothom: de ser atesos sense diferència, sense discriminació, amb objectivitat, respecte, amb qualitat i seguretat de no ser arbitraris, ni injustos. El servei públic té la vocació d’atendre a tothom per igual, independentment de raça, sexe, creença, procedència, edat, i sobretot, de capacitat econòmica.

Però per dictat dels mercats, de les primes de risc, de les polítiques d’austeritat, tot això va caient, així, mica en mica: la salut, l’educació, l’aigua, la justícia, l’administració local, les pensions…

Els serveis públics en el punt de mira. L’estat del benestar, escac i mat.

La perillositat i gravetat de perdre allò forjat al llarg dels anys, és molt més gran del que podem imaginar. Cada vegada és més certa i espanta més la frase tan sentida i que comparteixo: no és una crisi, és una estafa.

El govern central i també ho ha fet l’autonòmic – , juguen amb foc, estan tocant massa tecles a l’hora, i els treballadors que creuen en lo públic surten al carrer, tots. Ara la marea groga, la marea blanca, els de negre, ... I no és per protegir-se a ells, sinó allò pel que treballen i creuen. Perquè “lo públic” va del col·lectiu, va de conjunt, de concepte de societat i ciutadania, d’organització, de treball en comú. I no va de l’individualisme del “ande yo caliente…” ni del “sálvese quien pueda”.

Perquè amb taxes a la justícia només podrà accedir-hi el que més tingui; perquè amb retallades dràstiques a l’escola pública, només es podrà permetre un ensenyament de qualitat el que més tingui; perquè amb el tancament de centres de salut i foment de mútues privades, només tindrà accés a la salut el que més tingui… Drets només per uns quants?

Si segueix així, aquesta societat està condemnada a fracturar-se encara més; a fer més profundes les diferències entre els que neden en l’abundància i tenen recursos per obtenir el que volen, i els que lluiten per sobreviure, en tots els sentits. I entremig sí, una classe “mitjana” dividida i sense consciència de classe, intentant mantenir l’estatus que tenia.

Sense servei públic manen els diners; sense servei públic manen les influències; sense servei públic qui passa abans és el que pot oferir més. Sense servei públic: arbitrarietat, debilitat i injustícia.

domingo, 26 de febrero de 2012

No hem triat el camí curt


No hem triat el camí curt
Avui i ja fa dies que estic emprenyada, preocupada per la situació que vivim a Catalunya i a Espanya, i a Mollet, i també abatuda... i això em fot més. Atacs de diferents bandes, manipulacions, veritats a mitges, mentides directament. I una va empassant... Mirin, estic molt segura, i estem molt segurs del que pensem i d’allò en què creiem. De vegades és més difícil aconseguir allò que volem, de vegades més fàcil, però no deixarem mai de defensar-ho i de treballar-hi.
Diuen que no hi ha esquerres ni dretes. S’esforcen per fer creure a tothom que això ja no és actual. Doncs no és cert. La diferència entre les esquerres i les dretes és més vigent que mai. I avui i sempre, ens sentim molt orgullosos de ser d’esquerres: defensors de la justícia social, de la igualtat d’oportunitats per tothom, dels serveis públics i de qualitat per a tothom, de la transparència, de la democràcia participativa; i no ens n’amagarem ni demanarem excuses.
En tot cas les demanen vostès, que s’estan carregant el sistema públic de sanitat, que estan collant l’escola pública, que estan donant privilegis a la classe amb més poder adquisitiu, que són la minoria, i que estan carregant tots els efectes de la crisi sobre els mateixos: els que tenen menys recursos. I tot, erigint-se com els únics purs, els salavadors, els únics que posaran seny, els visionaris, i això, impregnant la societat de la idea que només hi ha una manera correcta de fer les coses. Diuen: “no hi ha alternativa”. I saben que no és cert. I diuen que primer cal retallar, per assegurar. I saben que no és cert. I tots els de la seva mena aposten per retallar drets a la classe treballadora, dient que és per reactivar l’economia i crear ocupació. I saben que no és cert.
Qui ens vulgui veure com progres trasnochados o cantants de la internacional, a mi m’és igual,  si això és lo únic que els ve al cap, allà ells, és que no han volgut escoltar, llegir ni conèixer. Diem les coses tal com són, i opinem del que passa, del que no ens agrada, ens hi oposem sí, i hi ens oposarem sempre que calgui. Més faltaria! O és que a sobre ens havíem de resignar? Què s’han pensat? Mirin, no està fet per nosaltres, i ni prohibint-ho ho aconseguirien.
Ens ha tocat ser a un cantó de la història que no és el senzill; sempre és més difícil no estar al costat dels poderosos i del que dicta les normes; però en canvi estem més a prop del poble, de la gent que creu com nosaltres: que les persones són abans que els interessos econòmics, les aliances estratègiques, el pensament únic i la desigualtat.
No hem triat el camí curt, sinó el de les idees i la lluita pacífica per defensar-les.

jueves, 5 de enero de 2012

Aquest NO és el típic escrit de començament d'any

I és que quan comença un any, s’enceten propòsits, objectius, desitjos, projectes. I jo estreno agenda nova i calendari de paret... Comencem a fer més esport, menjar més saludable, llegir més i veure menys la tele. Dir que gastaré menys i seré més generosa; plantejar-se algun propòsit i  repte personal, canviar algunes actituds que no t’acaben d’agradar de tu mateixa. ... 

Està bé mirar una mica enrere i calmadament fer balanç de tot allò viscut personalment, col·lectivament i socialment. Veig 4 notes al suro de l’estudi que em recorden allò passat al 2010 al món i a la meva vida personal. Reconec que el repàs pel 2011 no l’he fet encara (vaig tard!), i és que potser la pressa amb la que vivim i tot allò que se’ns està presentant ens preocupa i ocupa tant, que ens fa córrer cap a mirar endavant, ja! sense parar un instant. 

A ningú se li escapa que el proper any no serà fàcil, com no ho ha estat l’anterior. Quan desitjava un feliç any nou no podia evitar sentir-me un tant innocent, per desitjar tan feliçment que tothom tingués un bon any. Ni tant ni tan poc, em dic: per descomptat que cal desitjar-lo, i més que mai, però sense oblidar que serà un any que neix marcat per una pèssima situació econòmica, social, i de valors; un any on es continuaran succeïnt drames, injustícies i decisions covardes i equivocades.
La trama està molt ben dissenyada. I no és cap invent de conspiració, sinó que és una estratègia on tot quadra i encaixa. Entre d’altres: mesures poc populars explicades com a necessàries i bàsiques: retallades en sanitat, en educació, etc. O bé mesures que només afecten un sector: rebaixa de sous de treballadors públics, amb el pretext del “no us queixeu que almenys teniu feina”. A tot això s’hi afegeix acabar de complaure amb allò que demanin la Patronal, respresentant dels interessos empresarials i als bancs i entitats financeres, representats dels interesos econòmics. Si a això li afegim una població esgotada, confusa, que no sap d’on més vindran les bales, i que la lluita que batallen ara és mantenir la feina o aconseguir-ne una... ja tenim el còctel servit.
La idea de que no hi ha alternativa cala poc a poc, i és que uns als altres se la passen, la comparteixen, es fa més gran i arriba arreu. Generalitat de CIU- Govern de PP- Unió Europea de Merkel i Sarkozy, i Grups de comunicació que reafirmen certes idees. 

Però no cal que parlem de polítics i de política, sóc conscient que sovint cansa, o decepciona. Per tant, parlem de necessitats reals i d’injustícies palpables. És just que molts treballadors no arribin a final de mes i a sobre hagin de repagar el metge, mentre directius de bancs sufragats per l’Estat, s’embutxaquen 2milions d’euros l’any i compten amb mútues sanitàries privades? És només un exemple, n’hi ha mils. Els sentim i veiem cada dia.
Ens diu que alguna cosa no va gens bé, que ens prenen el pèl i que cal dir prou. 

Jo el que realment desitjo és que aquest 2012 sigui un any ple de sentit de col·lectiu, que sigui un temps de lluita, cadascú des d’on pugui. Espero que sigui el moment en què deixem de banda els individualismes que cada vegada ens fragmenten i ens enfronten més, i que tots els que defensem els valors de cultura, educació, igualtat d’oportunitats i respecte per a tothom, trobem un camí on treballar plegats.

M'agradaria que aquest no fos el típic escrit de començament d'any...

Salut, Bon Any i feliços Reis.. Mags!