dilluns, 8 de juny de 2020

relat Epíleg

El confinament m'ha fet parar, alentir ritme.
M'ha ajudat a trobar noves i millors maneres d'estar amb les meves filles. M'ha portat meditació, - assignatura pendent de feia anys- . I també m'ha portat teletreball, enrabiades, noves decepcions de la política (què ingrata és!). M'ha fet esperar i desesperar. I aprenentatges, com noves maneres d'encarar algunes coses.
Aquest temps m'he trobat i m'he perdut. He pres consciència de com de fràgils som, i que tenim memòria curta. Que els humans som d'extrems i els tons de grisos no estem ben vistos. Que al wattsapp li falta captar entonacions i les olors.
M'ha fet redescobrir amistats i agrair la xarxa de dones que m'envolta. Sentir la soledat i saber-hi estar. Observar sense necessàriament interactuar. Jutjar-me i després parar. Poder riure dels meus "enemics". Relativitzar! Deixar-se sentir.
Posar-se en el lloc de l'altre.
I m'ha portat caminades de bon matí, acompanyades de converses que curen. I pluja que empapa i que neteja.
I una capsa plena de records. Destapar i fotre un viatge en el temps. Uau. Anys 90, 2000...
Fotos, postals, llibretes i agendes, capses amb cartes classificades. època a Belfast, dibuixos, ninots, cromos de Bola de Drac...
Potser cal anar una mica enrere per agafar impuls cap al futur.

Bon diumenge!
7 de juny de 2020

dimecres, 29 d’abril de 2020

Relat 12 29.4.2020

Relat 12 29.4.2020

Estava seca d’inspiració, o de ganes, i la cadència de relats s’ha vist afectada. Tampoc és una gran pèrdua per la humanitat, però revela canvis en l’estat emocional. Però ara no toca començar a estar de bajón.. ja seria tonto, en el dia 48... i a més, tot té explicació: He de dir que en confinament he pogut estudiar amb més detall el cicle menstrual, i observar canvis i variacions. Vamos, que et tinc calat, a mi no me la fots!
Va. Canvi de tema. Ahir vam sortir. Diossssss. Arrrrgggg.. Ommm... Desfoguem. El resum d’ahir seria: Estrés. En sèrio. Quin quadro, penya. Vam decidir fer passeig urbà, i deixar el campo per l’endemà. I “oju”, no de qualsevol manera, no... motorizadas! Jo no, jo sóc la que empenyo la bici de la petita a les pujades, i la que aguanta els desequilibris del fideu gran quan va en patins. Bossa a l’ombro amb 2 jaquetetes i ampolla d’aigua. Una hora, nenes, una hora. No anem de travessa! Vale, la jaqueta era cosa meva... tot i que la filla tropical anava amb tirants. I clar, em vaig guanyar un “ui, si que la llevas fresca!” . Poca gent al carrer, i surten just els comentaristes. Com la veïna del costat: que abans surt al balcó i ens veu a la taula i deixa anar un “otra vez comiendo?” Força probable, veïna! Però aquest cop no, fèiem skype. D’aquelles vídeo trucades disperses amb els avis. Ells parlant, i mentrestant una plantant una tomaquera, l’altra al castell de cartró, i jo intentant mantenir una conversa.
Doncs això, que em sentia com Mr.Bean: bossa de tela caient tot el rato, empeny la bici, aguanta nena amb patins; mama vull aigua, cada 5 minuts. Vent. Havia de fer vent, clar. I en una zona amb plataner, deixant anar allò tan punyetero. I les mascaretes. Un poema. Només us puc dir que la Jú s’ho va tocar TOT. Sin complejos. D’entrada els ulls, el nas, i a mig passeig, es treu la mascareta (gràcies mama, són molt maques) i a “dos manos” es frega tota la cara. Ole tu! I per rematar, al portal de casa, de tornada, es xupa els dits. Per no dir que minuts abans s’estava amorrant a un banc del carrer. Colossal. Reia per no plorar!
Com ho feu vosaltres? Els emboliqueu el cos com a mòmies? Passeu? Van amb motxilla- dutxa de líquid desinfectant? Els porteu envasats al buit? Jo em vaig estressar, i així ho dic, per compartir. Aquella coïssor de les merdetes aquelles dels plataners, sabeu? I fer contorsionisme per gratar-te amb el centímetre de jaqueta que encara no has fet servir. Estic guanyant elasticitat, això segur.
I quilos també.
A mi, abans d’anar a dormir – de vegades- m’agafa com una gana, i l’altre dia em vaig fotre tres mini ulleres de xocolata. No una per matar la temptació, no.. tres. Ea, per anar fent feineta durant la nit. I avui de postres per sopar, pastís de pastanaga. Amb nata.
I Avui! La sortida d’avui em feia certa por. Així que hem canviat estratègia. Berenar a la bossa, aigua (no veas com beuen en una punyetera hora! Diuen que s’han “d’hiGratar”. Vale, vale) i RES de rodes. A peu. Tirem el nostre quilòmetre cap a lo verd. Ai quin canvi! Poca gent, solet, natura. Quin desparrame de verdor i de frondositat. Quin silenci. Quin passeig més agradable. Paradeta per berenar i asseguda a la sorra per jugar una estona. Elles fent castells amb espigues com a banderes. Jo .. dolce far niente. Alguna foto. Febre de mare capturant moments. Les tinc fregides. Hem vist una serp! i més endavant un conill. Ocells, molts ocells. Això ja és cosa de cada dia, pels pardalets que ens vénen a visitar. I flors, i verd. He dit verd? Recordo quan de jovenetes veníem a córrer per aquí, i a les èpoques primaverals, les al•lèrgiques al pol•len les passaven canutes. Avui estava tot desbordat de vida vegetal i animal. Quin plaer.
La caminada tranquil•la, càlida i relaxada d’avui em reconcilia amb tot. I penso que, a sortir, també ens hi haurem d’anar adaptant.

diumenge, 19 d’abril de 2020

Relat 11 19.4.2020

Relat 11 19.4.2020

He fet un descobriment. Els caps de setmana de confinament, amb fills, duren més. Es asín. Algun estrany fenomen es desenvolupa dissabtes i diumenges (divendres si m’apures), que fa que els dies s’allarguin. I si tens una filla tropical i una adolescent de 7 anys, més.
Mira, em planto al matí, a una hora tardana, després d’un esmorzar de tranquis, i d’un prec lent i continu perquè es vesteixin, com una mena de mantra maternal. Paciència i deixar fer, em dic, sentir el ritme dominical, i confiar... (si estic semblant una mare zen, res més lluny de la realitat). A continuació de la rutina matutina diària- amb el que porten de vida, encara es sorprenen que cada matí cal vestir-se i rentar-se- què n’és de bonic, viure en una sorpresa constant. Això em recorda un profe de sociologia, que deia que no, no podíem viure en una sorpresa permanent, que havíem de donar certes coses per fetes, o ens tornaríem tarumbes (per exemple, que el cotxe seguiria a l’aparcament quan tornéssim). Sempre me’n recordo, perquè es va posar molt nerviós, ja que una alumna li rebatia. Bé, que surto de pista.
Total, que segueixen el joc al seu lloc preferit de la casa, un raconet al darrera del sofà: estret, petit, amb una làmpara, el radiador, i 1 metre quadrat, que al final del dia sembla El Rastro. Si en capítols anteriors vaig denominar el sofà com a servei essencial, ara també el qualifico de gran damnificat. Sofà. Resistirás. Quan veig que les coses poden torçar-se i començar a desmadrar-se (que el joc lliure està molt bé, que sí, però a estones es desmadra) em planto “y cual sargenta”, els hi dic que avui toca fer experiments i punto. Fem el dels m&m’s, el dels dibuixos en tovallons de paper, .. o la pasta de sal -figures per aquí figures per allà-, tot seguit ens muntem un planter casolà amb “lo que pillo”, que ja veurem què sortirà..
I mires l’hora. La una del migdia. God.
Ho veieu? El temps es dilata. Igual que el meu estómac, que ha començat a expandir-se en el temps i en l’espai. Però això és un altre tema.
Cap problema. Plan b: cuina, avui degustarem un menú dissenyat per una nena de set anys. No entrarem en detalls, però la pastanaga que hi fa fotut per donar-li color i l’etiqueta de saludable, me l’he fotut tota jo. Recollim taula, i el ritual habitual. Vingaaaa, això ja ho tenim. Les 15h. L’hora de la nyonya i d’adonar-me que per davant tinc entre 6 i 7 hores ben bones. Keep calm.
Avui plou. Opció tenda descartada. Proposo tasques del cole, però no cola. Ja hem passat tarda de disfresses. Galetes fetes. Se m’acaben els cartutxos. Em passo una hora fent de monstre-bruixa i alternant. He de reconèixer que va bé per desfogar-se, però al final la trama és sempre la mateixa. Monstre –bruixa que intenta cruspir-se nena/nina/qualsevol peluche. Surt fent sons guturals, s’endu la víctima a la cova (el meu llit), i mentre dorm la migdiada, la presa s’escapa. I tornem a començar. Un guió fluix, però que té èxit, i que només aconsegueixo persuadir de finalitzar amb un parell d’asos a la màniga: Lego i fer magdalenes. Tate! Falti, les magdalenes falti! I a més, amb diversificació d’activitat: reposteria amb la gran, i la petita activitat aqüàtica. Si sabeu de què va Frozen, ella és com Elsa, “que el frío nunca la molestó” (d’aquí ve el qualificatiu tropical) així que qualsevol excusa per despilotar-se és bona. Us juro que no és influència de casa...jejej Així que una safata ikea, aigua, sabó, colorant, i un jacuzzi per nines, i de pas rentadeta de criatura1. I a tot això, vora les 19h... avui a sopar d’hora i al llit. “No me llames ilusa, porque tenga una ilusión!” Que jo me les estimo molt, eh? Però esgota. Les coses com són. I l’organització és la clau, anoteu. Però jo, de vegades sóc un puto caos. Confesso.
Bé, i així seguiríem descrivint el diumenge 19 d’abril, dia 38 de confinament, però no cal.
Dia 38. Es diu aviat. El temps. Temps. Com de lent pot passar, com de ràpid. Què llunyà i què proper. Quantes fases en aquesta “mini era” que vivim. Fases informatives, fases en les condicions sanitàries, fases de l’estat d’alarma i del confinament, fases dels veïns (ara estem amb la flauteta i el gym intens dels de dalt..bumbumbum). Fases personals: sí, hi he arribat, estic en la de menjar tot el dia. Fases emocionals, estats anímics diversos. Fases de la malaltia: infecció, recuperació. Desaparició. Dolor. Dol. Llegia l’altre dia, una pacient que deia que aquesta malaltia comporta una terrible soledat. Plou sobre mullat. I les persones estimades que marxen també, per altres maleïdes malalties. I al dolor, s’hi suma no poder fer un comiat.
Dolor, incertesa, patiments, ...
I per anar-ho portant, la quotidianitat i els moments que ens brinda. Cap intent d’evadir-me, però potser sí protegir-me d’allò inabastable o incontrolable. Parlar de les petites coses. D’un diumenge de temps lànguid. De xerrotejar, sense queixes. Amb profund agraïment per tants, per tant.
I agraïda també, de poder abraçar en temps de distanciament. A una filla tropical i a una adolescent de set anys.


dilluns, 13 d’abril de 2020

Relat 10 13.4.2020

Relat 10 13.4.2020

Entre el 1997 i el 2002 vaig estudiar a la universitat, Ciències Polítiques i de l’Administració. Sí, vaig escollir la del títol més llarg. El dia 1 d’octubre començava el curs. Presentació bàsicament. I l’endemà, dia 2 (dia del meu aniversari) sabria les notes de les proves d’accés a l’Institut del Teatre. El tema dates em balla, no sé si 1 i 2 o bé 2 i 3... El cas és que la transcendència del moment d’encaminar el futur i els meus primers 17 anys, es trobaven en el temps. A la vida m’ha passat més cops, això dels aniversaris i els moments “crucials”.

Aquell primer dia a la universitat podria haver estat l’últim, o bé el primer de 4 anys i mig.
Va ser així. No vaig fer art dramàtic, perquè no hi vaig entrar. La nota no va donar. L’experiència de les proves, brutal. Una setmana, moltes amistats, aprenentatges, i també assaborir la sensació de fracàs. De tot se n’aprèn, diuen.

El destí (o les meves capacitats) em duien cap a la meva altra passió, la política. Teatre... Política... Va, no us talleu amb les bromes!

No sé ara, però a la meva època (batallita’s mode) la carrera consistia en aprendre una mica de tot, però no esdevenir expert en res. Dret. Economia. Història. Estadística. Demografia. Teoria Política. Des de l’escriptori on escric veig l’estanteria amb els llibres que vam llegir i estudiar. Sociologia, manual de recerca en ciències socials, lliçons de dret constitucional... Amb 17 anys ficar-se en aquest “embolao” tenia mèrit,eh? Sempre he tingut la sensació que hauria aprofitat molt més aquells coneixements deu anys més tard. Els hauria gaudit més, entès de manera més profunda. Però així va la cosa.

Dins la història, evidentment les guerres i les revolucions hi van tenir un paper primordial. També més tard, en el meu any Erasmus. Allí realment vaig disfrutar molt amb tot plegat (i no només per les juergues, que ja veig per on aneu!) sinó per com vam entrar dins dels conflictes. Diplomàcia, estratègies, interessos. Comparacions. La guerra a Rwanda, el conflicte al nord d’Irlanda (on jo estava), la guerra dels Balcans, ... entre d’altres. Res de classes magistrals. Només 1 hora a la setmana. La resta, immersa a la biblioteca, fent recerca, descobrint per una mateixa, i després compartint en petits grups. Ull, que mai he estat ni una rateta de biblioteca ni cap analista política, i malauradament la meva memòria és més que pobre i patètica, de manera que moltes coses m’han marxat del cap. Però sí que recordo especialment una mena de Risk gegant amb el món real, on vèiem i tocàvem l’operativa dels conflictes, els jocs d’interessos.
A més de tot això, sempre he tingut molt d’interès per tot allò relacionat amb la guerra civil espanyola. Altre cop, sense ser ni mitja experta, però estant-hi connectada, i tenint-la present. No oblidar, no repetir.

Mentre treballava de recepcionista a una gran empresa a Barcelona, també estudiava Estudis Internacionals. Com us deia que no hi havia massa especialització, vaig creure, potser enduta per la passió pel món, descobrir, viatjar, que l’àmbit internacional podria ser el meu camí. Tenia 21 anys i alguns somnis sobre tot allò. Aquell any va ser brutal. Vaig conèixer gent increïble, de tot el món. Anglaterra, França, Eslovènia, Mèxic, Colòmbia. I gent de les Balears, País Basc, Catalunya. Un d’ells és avui dia corresponsal de premsa, un altre periodista a la ràdio, i un altre en aquell moment ja era a Metges Sense Fronteres. Mai oblido un correu que ens va escriure des d’un país en guerra, a l’Àfrica. Esfereïdor, colpidor, una sacsejada de realitat, i un recordatori per acaronar la sort que teníem aquí.

I on vas amb tot això, Marina? A parlar de les guerres. La guerra. Ara que a les rodes de premsa sembla que se’n fa referència, i que hi ha militars a la pantalla. I que hi ha polèmica sobre l’ús de la paraula “guerra”. Penso que cert, no estem en una guerra, però sense ànim de desmoralitzar, hi ha moltes similituds. Malauradament. La mortaldat, la soledat del confinament per part de molta gent, la incertesa, la por. El patiment i escassetat econòmica de tantíssima gent. El desbordament de serveis. Algú deia en un xat, l’altre dia, que potser no és una guerra com les coneixíem fins ara. I que potser poden començar a ser així.

I davant d’això, les decisions. El govern. El desconfinament parcial. Molt arriscat (segurament un error) que demà molta gent torni a les seves feines. Contactes, contagis. Tests que no arriben o no es fan.

I penso que ens toca tenir molta força. Cap fred, paciència, civisme. Unitat. Suma d’esforços. Imaginació. Comprensió, solidaritat.

Ara tinc 40 anys i somnis. Potser més difuminats, però segueixo somniant.
Somniar, gent! i tocar de peus a terra. Tocar de peus a terra i somniar.

Marina

dimecres, 8 d’abril de 2020

Relat 9 8.4.2020

Relat 9 8.4.2020
No m’agrada la rutina. Mai m’ha agradat. Sí, sé que és necessària i que ordena, endreça i és absolutament essencial en certes etapes de la vida. Vaja, de fet s’imposa. I és una mena de “manos arriba: la rutina o la vida”. Amb criatures, obligatòria si vols fer-te la vida fàcil. Horaris, tasques, àpats, etc. Però mireu, no m’agrada. Per això no vaig a comprar sempre el mateix dia de la setmana, o no sempre esmorzo el mateix. En el que sí sóc força constant és en la pizza del divendres.
Sento com en aquesta no-normalitat de temps que estem vivint, està començant a crear-se certa rutina. Sortir a comprar cada 14 dies. Plats acumulats entre el diumenge i dilluns de cada dues setmanes. Alternar fer dissabte versió light amb dissabte versió ultra. Reunió virtual cada dilluns i dimarts tarda de cada quinze dies. Videotrucada de portaveus els divendres al migdia. Vermut els diumenges. I així. Una rutina que s’autofabrica. No negaré que va bé. Però ojo, que no en sóc fan.
L’altre dia la Jana em deixa anar un “mama, la gent canvia”. Em vaig quedar parada. Parlàvem de gustos de pel•lícules, tot negociant quina posaríem al vespre. Jo li deia que tal peli li havia agradat quan l’havia vist feia temps. Ella em deia que ja no li agradava. 7 anys... mama, la gent canvia. Amb aquella seguretat. I és cert. I fals. Però sí, en part canviem, buscant-ho, o sense voler.
En el que no canvio és en acumular. Ara que amb la mudança (de fa uns mesos) vaig fer força neteja, em dedico a guardar material reciclable “per si de cas” de forma més o menys compulsiva. Faig com la Júlia, que a cada cartronet, envàs, tapa de iogurt, plastiquet, diu “mira, pot ser fer una manualitat!”. Resultat: una minideixalleria al quarto de jugar. Ja us aniré ensenyant les creacions.
Altres coses en el que no sóc bona, és fent croquetes. No en fer la massa, no. En fregir-les. Se’m cremen sempre. La culpa la té la multitasca. No és possible. Quan fas croquetes, has de dedicar-te amb cos i ànima a elles. Res més. Si no, es cremen. Com les meves, que van quedar negres per una banda, i bé per l’altra. Però bones, bones. Per un cop, l’encertem!
Me n’adono que no segueixo ni un puto fil en aquest relat, i que dic coses sueltes sense massa sentit. Avui em ve de gust així. No m’obliguen a relligar-ho tot, així que jo deixo anar i a vore què en surt. Potser només es tracta de vomitar idees i pensaments, anècdotes i així fer-nos companyia.
Sí, volia dir que la setmana ha tingut dues fases. La dolenta i la bona. La fase d’aclimatació, a la “rutina intensa criatures”, i la fase serena, de ja hem discutit tot lo discutible, he perdut els nervis, i ja només pot anar a millor. Aleshores surten coses boniques, tranquil•les i divertides, com l’acampada que vam fer diumenge al pati de casa. Un iglú que feia anys que ni obria. Muntem, ambientem, acoixinem , fem el tonto una mica. La veïna diu que hará frío, i ma mare igual. Però si en fa, entrem i punt. Després de condicionar una mica la dormida al comportament, s’ho curren i s’ho guanyen. Mmmmm.. quin terra més dur! Dóna gust! I aquesta música maquinera a les onze de la nit, que traspassa les parets?
Com trobo a faltar el silenci de muntanya...
Passem bona nit, i estic feliç de viure aquest moment amb elles.
I un altre moment, el d’avui. He apagat el mòbil durant dues hores, al vespre. Portava rallamenta a sobre. Així que fora. I poso música a la tele. Això ja no es porta, oi? I la música és bona, de la que m’agrada, ochentera. Flash Dance. “She’s a maniac”... aquella de ..” and she dances like she’s never danced beforeee...”.
Ho dono tot. L’escena seria algo així com jo al menjador, amb pantalons de pijama (no tenia mallot a mà), llenço a l’aire les sabatilles d’estar per casa i em desmeleno. Quan les pulsacions pugen, m’arrenco el jersei i en samarreta de tirants em fico més en el paper, i salto i danso sense cap tipus de coordinació, però amb moltes ganes. Això sí. Ganes, energia, passió. I no, no hi ha vídeo. Però ai què bé m’he quedat.
Ballar més, gent. Ballar més.
Pd. Que a la tenda, jo no passo tan bona nit, eh? Que ja no tenim vint anys...

Relat 8 2.4.2020

Relat 8 2.4.2020
Doncs ja ens hem plantat a l’abril! I quin mes més intens. Cumples i aniversaris, un record per II República (i un anhel que mai no cessa), Sant Jordi, ... i tres dies abans la cançó icònica de Celtas Cortos i que tan bons records em porta.
Abril intens i setmana intensa. Quan elles hi són, tot és a “full”. I no em queixo, que després tot queda massa “empty”. No em queixo, però els àudios que els hi faig a les meves amigues són de drama. Intento que els moments bons i divertits compensin les bronques. Però no sempre es pot. No, no sóc mare relaxada. Ni zen, ni màntrica. Se m’esgota la paciència. I si estic ovulant, se m’esgota abans, i si estem confinades, ni te cuento. No, no em queixo. Em desfogo. Todo en orden. Els veïns de dalt criden, doncs jo també.
L’altra nit, intentant que s’adormissin a una hora raonable - us ho juro, que hi anem cap a les 21h, però després es fan les mil – vaig pensar en la bona amiga “Duermebien”. Una infusioneta regada amb mel. Melissa, camamilla, passiflora. Ha de funcionar. La Júlia, asseguda, beu un glop, i ràpidament s’estira i tanca els ulls. Diu “no, encara no m’adormo”. Torna a fer un altre glop, i es torna a estirar, a veure si ja fa efecte, però “no, encara no”. Repeteix l’operació uns cops més. Fa una mica riure i una mica peneta. Estan nervioses i amb energia encara per treure, i costa agafar el son.
Avui opto per la tàctica “cansar-les”, així que fem circuit per dins de casa (quan feia bo, cap als inicis del confinament, en vam fer un al pati – sort en tenim -, i va tenir èxit relatiu, cal tornar-ho a provar). Córrer, flexions de porta, tirar del carret, coreografia de mans i peus, saltar cadires, tombarella i salts pel sofà, fins el salt final. Quan acabi això, aquest sofà, que té 3 mesos, semblarà un vell sofà de tota la vida. Però clar, ara fa de piscina, llit elàstic, ring de boxa... L’he declarat servei essencial del meu pis. Bé, el circuit funciona, com a mínim desfoga.
Abans, hem estat aprenent coses del pangolino. Una cosa ha portat a l’altra, però el resum és que volien saber. Està en anglès i vaig traduïnt. Pausa, Play, Pausa, play. Hi ha un mapa que mostra on n’hi ha. Debatem si és com un armadillo o són de la mateixa família, perquè el reportatge mostra una capsa que posa “armadillo pills”. Agafem el llibre de la meva infància, “Com viuen els animals”. S’hi assembla, però no. La Jú defensa que s’assembla a un ós formiguer. El debat dóna de sí. Algú pot aclarir?
Els dies ens porten pòcimes liles fetes en amagatalls darrera el sofà, concerts acabats abruptament; restaurants on hi fan sopes de galets que trobo a cada passa amb el seu crec-crec; pastissos nous que cal perfeccionar, pelis, instruments fets amb cartró, discussions, explicacions, negociacions.
La iaia ens porta una cosa de la farmàcia. La Jana té una llaga. Que no vagi a més. Merda, avui no li he posat. I de pas, deixa croquetes i farina. Sí, aquell bé tan preuat i buscat darrerament. Som al mateix carrer, així que ens ho deixa al portal, i a dos metres la saludem. Què bo veure de debò. Encara que sigui un instant.
Les estones que no escombro molles de pa, galets, pastís; o que no m’amago al lavabo o darrera una porta per respondre wattsapps; o que no rento plats seguint el consell de l’Esther, de fer-ho repte a repte; o que no jugo a ser un bebé, o que no les separo perquè la sang no arribi al riu... aquestes altres estones, també parlem. Clar, més faltaria qualsevol pensaria. Converses en els indrets menys esperats. Rentem les dents i parlem de Frozen, les princeses, i això ens duu a la descendència en la monarquia. Li explico a la Jana, com funciona el xiringuito. I diu clar, que si no es canvia la llei, no podrà ser reina, i aleshores s’acaba la monarquia. Solucionat ho tenim. Anem preparant el cava i les copes! Ho té clar. Bé.
Reflexiono. Són altes hores. Però el silenci acompanya, i la calma. Vull assaborir-los. Enganyo la son que vaticino. Penso que avui no pensava pas escriure. Estava emprenyada i de mal humor. Què carai he d’escriure jo?
I aquí estem.
Parant un moment.
Demà, serà millor.

dimarts, 31 de març de 2020

Relat 7 30.3.2020

Relat 7 30.3.2020

He trencat el meu “ritme” d’escriptura. Com si no m’inspirés, o com si m’hagués tancat una mica (massa) en mi aquests últims dies. He fet trobades virtuals, converses telefòniques i inclús la rebuda de comanda de llibres, de forma presencial. Però he parlat poc. Passo les hores centrada en algunes feines d’ordinador, lectura de normativa, endreça de papers. I això combinat amb fer exercici, menjar... i el cap de setmana, mirar pelis dels 80 compulsivament (la Paramount va fer una marató i ha estat la meva perdició). Lectura també: vaig acabar el llibre de l’Andrea Camilleri, i ahir em vaig pimplar d’una tirada un bonic exemplar il•lustrat de “Tony Takitani”. És el quart llibre de l’Haruki Murakami que llegeixo, no en sóc cap experta.
Sort de la visita a la biblioteca del dimecres abans del confinament. Vam proveïr-nos una mica d’històries. Però a mi se m’han acabat, i ara toca remenar la llibreria i reconciliar-me amb els que vaig deixar a mitges. I encetar aquells que encara no havia tingut l’impuls de llegir. O el temps. Quina llàstima tantes hores destinades al mòbil, i quantes bones històries posposades..
Dissabte va tocar neteja a fons. Passar escombra, aspiradora i fregona. A cada raconet s’hi amaga brutícia. Qui la va parir! Deixo la cuina impoluta. Habitacions netes i endreçades.
Endreço i m’endreço. Ordre espaial, ordre mental. Poner cera, quitar cera (llicència còmica). Mentre feia els fogons i de fons tenia Leiva (per cert, descoberts fa relativament poc. Sí, vaig tard) m’emociono. No sé per què, fer els fogons no és una tasca que em commogui especialment. Però recordo el missatge de veu d’un amic, que he escoltat al matí encara al llit. Sabia que el que diria seria dur i dubto un segon si escoltar-lo. L’escolto. Parla del que es faria arribat els cas que els hospitals col•lapsin. Quins criteris per ingressar o deixar a casa. I li dono algunes voltes, i imagino escenaris futurs molt dolorosos. Em permeto afluixar-me una mica. I ja. Cuidar-nos també vol dir enfortir-nos per dins, emocionalment. I això no vol dir tornar-se de pedra, al contrari. Reconèixer les emocions, viure-les i saber anar d’una a l’altra amb un cert ordre i tranquil•litat. Ni ocultar ni encallar-s’hi.
Les vídeoconferències, deia. Acabarem el confinament sent uns experts en programes, amb permís del Sancho! Zoom, skype, gitsi, houseparty... quantes n’hi deu haver? L’alegria del dissabte nit, la trobada virtual amb la colla d’erasmus. Han passat 20 anys i encara hi som, ens veiem, ens estimem. Famílies fetes, canvis, mudances, viatges. I ens preguntem per què no havíem fet mai això de les reunions virtuals? Ya nos vale.
I el sol. Ai el sol, com recarrega, com alimenta! M’alimento fins a quedar-ne tipa. Em sacio de vitamina D. M’escalfa la pell i em posa de bon humor. Ho faig tot al sol, durant unes hores. No vull desaprofitar el moment. Els veïns també ho fan. Surten als balcons més que mai. Imaginen la platja, vermutets de primavera. Carregar la bateria, perquè durant la setmana pinten bastos.
I sí, avui fa gris, plugim i fred. Engego de nou el calefactor i vaig tatxant de la llista feines que ja he fet. Ara em poso amb el més gros, però abans un te calent per obligar-me a aixecar i estirar cames. Sóc afortunada, en sóc molt conscient.
I encerclo un dia més al calendari. Ja en són 17. Seguim, cuideu-vos molt.
Marina

dijous, 26 de març de 2020

Relat 6 26.3.2020

Relat 6 26.3.2020
La cuina. Descobreixo que és el millor lloc per aïllar-me. No hi ha tele, ni ràdio ni cap aparell amb internet. Deixo el mòbil fora.
I cuino. Llenties amb verdures per demà, i pollastre al forn per algun moment. Rento els plats acumulats de massa dies. No diré pas que han estat 67 coberts, 16 plats i 23 unitats de tasses, gots i bols, perquè em fa vergonya i la meva reputació cauria per terra! Ha anat així, coses que passen...
M’aïllo i respiro el silenci, que només trenca el sorollet del calefactor. Aquí hi fa fred. Espero que en breu, el xup-xup vagi escalfant l’espai.
És que avui fot fred. Un fred antipàtic. Que no ve de gust, però convida a quedar-se a casa. Mira-t’ho per aquest cantó. I així que amb aquest fred, i sense entusiasme, he sortit a comprar. Espero que en tindré pels propers 12-13 dies.
I què bé sortir...! L’aire fred a la cara, mentre camino a bon ritme, seguida del trac trac del carret. Aire que em toca excepte a la part que ocupa la mascareta. Em sento estranya. És nou per mi. Me la van donar fa uns dies i em serà útil per anar a comprar.
I què bé sortir! Per acabar de treure l’emprenyamenta d’ahir. I la tensió. Ja en parlarem, ara no esguerrem el moment.
Vida social. Em trobo i parlo amb quatre noies al super. A cadascuna la conec d’àmbits diferents. Intueixo que totes tenen ganes de xerrar (potser no). Se’m fa raro parlar amb la boca tapada. Però com que crec que tendeixo a parlar massa fort normalment, ja va bé. I se’m fa estrany parlar tant. Fins i tot veig que massa. No m’ho puc creure, a mi. Però tinc una mena de pressa, per estar el mínim possible allí.
Me’n torno cap a casa i està tot força desert. Ronden les sis i Jaume I sense cotxes circulant, potser un o dos. Tres persones fent cua al caixer. Dos veïns que es creuen i aprofitant la distància que els separa, fans uns xuts a la pilota. Algú canta amb la música a tota llet, des d’alguna terrassa. Acompanya els càntics amb alguns “viva españa”. Espanya... Catalunya.. Europa.. no sé, com s’està gestionant tot això? El millor que es pot, vull pensar.
Falten cebes. Allò que sembla que mai s’hagi d’acabar, doncs res. La última l’he salvat pels pèls. A la botiga no en quedaven, per la resta he trobat de tot. No, taronges tampoc.
Es barregen les olors dins la cuina. Mmm. M’agrada. Una cosa real, no virtual. No es poden fer videoconferències amb olfacte. El sentit que més evoca, que més transporta. Em connecta.
I tallo pastanaga, i recordo aquell capítol de Friends. Recordeu? I somric.
Em pregunto com estaríem passant això en altres temps o circumstàncies. Sense anar gaire lluny, vull dir, no parlo de tenir o no tenir tecnologia, sinó en altres moments de la nostra vida. A l’adolescència, a casa, amb els pares. T’ho imagines, Anna? O lluny de casa, quan estudiava a l’estranger, o acabada de parir, o fa quatre mesos.
Aix, avui no tanco temes.
A la cuina, deia. Silenci. Sense el soroll mediàtic, de les xarxes, del rebombori. Una mica de silenci. Em sento a mi. Em va bé. Ens va bé a tots. Cuidem-lo.
Marina

dilluns, 23 de març de 2020

Relat 5 23.3.2020

Relat 5 23.3.2020
Comencen uns quants dies en solitari. Sentiments barrejats. Temps per mi, però massa silenci. Temps de treball, però manca d’abraçades i petons. Hi ha situacions que suposen renúncies i pèrdues. Vull recordar aquests dies i preparar-me pels propers a compartir. Viure el dia.
Compartir-ho tot quan s’escriu? Dubtava. Cal posar en una balança i decidir si realment ens fa bé o no. Farem equilibris doncs.
Avui hem tingut un dia una mica de col•lapse, però com que estic fent un intensiu en gestió, paciència i empatia, i en veure amb ulls menuts... ho he pogut “capejar” prou bé. Ole jo. Sobre les estratègies... diverses. Una d’elles no em convenç, però ha vingut així. A casa no es fa servir la tablet. N’hi ha una, però estava força en desús. Fins ara. Ahir i avui hi he recorregut. I no passa res, però aix. No sóc anti pantalles, ni partidària. Argg. Senzillament, no les necessiten per créixer ni viure més feliços. I a la contrària, representen certs riscos. Existeix i ho fem servir, fantàstic. Però uhm... un altre dia dissertació sobre el tema. Avui : deures, torres amb cd’s, cabanes que remodelen menjadors, cuita amagar (m’he mullat els mitjons d’amagar-me a la banyera), sessió de perruqueria, peli, meló, achuchones al sofà...
Els dies pesen i trobaven a faltar el pare. Truquem-lo. No i no. D’acord, però em pots explicar el motiu per jo poder-ho entendre? “És que no sé com explicar-t’ho... jo vull parlar-hi en persona, no amb el telèfon” ... i tampoc amb els avis, ni amb la tieta Leti o amb els cosins. Acaben farts de tenir només una via artificial per la comunicació amb els que no hi són. Se’n fan el càrrec que amb el cosí irlandèsanglocatalà ho han de fer així per nassos, però amb la resta, costa. Veure’ls en pla, sense tocar. Sense olor, sense tacte. Pantalla i res més. Comprensible. Volen tocar, sentir, palpar... Com tothom. Tu no? Així que accepto, comprenc. El que és vàlid per una, pot no ser-ho per d’altres, ja siguin nens o adults. No insisteixo.
La solidaritat. Persones que ajuden persones. Un altre temazo sobre el que descobrir. Només l’apunto.
M’he emocionat amb la cançó que corre per internet d’una tal Lucía Gil. “(...) Volveremos a juntarnos, volveremos a brindar. Un café queda pendiente en nuestro bar. Romperemos ese metro de distancia entre tú y yo (...)” M’he eixugat algunes llàgrimes. Emociona. Aquesta és la clau, anar obrint petites vàlvules que deixin anar emocions. No acumular. Deixar anar, buidar poc a poc... Fa anys que n’aprenc, a fer-ho, i ha estat revelador.
Gestionar emocions, gestionar criatures, gestionar informacions, gestionar temps. Quatre reptes. I n’hi ha més, de ben segur. Ens centrarem en això. I en anotar els cafès pendents.
Gairebé la 1 del matí, i parlant de cànon de l’aigua amb un company, de coordinació entre ajuntaments, de situació dels CAPs... Alguns emails, xerradetes per wattsapp i badant per les xarxes. Penjo la foto tallant-li els cabells a la Júlia.... Collons, ja són un quart de dues.
Nota mental: Mantenir cert ordre ens ajuda i protegir-se, també. Cuidem-nos.

Marina

dissabte, 21 de març de 2020

Relat 4 21.3.2020

Relat 4 21.3.2020
“Molt cuidadu perquè aquí hem passat l’aspiradora i no podem embrutar” li diu la petita a la gran, posant molt valor a la feina que hem fet per mantenir una mica neta la casa, o per no saturar-la de molles de pa-pastís-patates-, de purpurina, de paperets o de sorreta (encara tenim romanents del sorral del pati de p3).
Esmorzar al sol, manualitats, experiments, mates, català, pastís, picnic a la cuina, skype, locura, abraçades, hip hop, crepes, tele, cuineta, pintura, jocs de taula, pica pica indoor. Dos dies donen per molt. Dos dies més de confinament.
Les úniques notícies que veig des de fa dos dies són les de l’InfoK i he de dir que està molt bé. Per elles. Per mi. I sí, m’emociono amb les preguntes que fa la canalla. I m’emociono amb alguns missatges de whattsapp, i quan sortim a aplaudir a les 20h del vespre. Estic especialment - fàcilment - emocionable. Mantenir la moral alta. Que l’ànim no decaigui. Cert. Necessari tot. Deixar-se sentir també.
I si jo estic amb les emocions a flor de pell, com heu d’estar totes les persones que treballeu dia i nit als hospitals, als CAPs... Hores i hores sense parar. Una infermera que conec, escrivia: “hi ha dies que em guanya la por”. I no n’hi ha per menys. Hi ha dies que guanya la por, i hi ha dies que ho fa la tristesa, l’abatiment o la desesperació. Però els “endemàs” d’aquests dies, guanya de nou el coratge, l’optimisme i la fortalesa. Segur.
No sé d’on, avui m’han arribat imatges que mostren tal qual el desbordament i la saturació. Sento tristesa i impotència. Sento ràbia per qui ha atacat la sanitat pública i per qui la seguirà atacant. Sento temor pel que vindrà, i com ens en sortirem. Sento profunda admiració per qui està sostenint-ho.
“Un problema de dimensionament” deia una amiga meva que li toca estar al peu del canó en serveis públics d’atenció i informació. Tots hem patinat, tots vam fer broma en el seu dia, quan el veiem lluny, i no vam avançar-nos, no vam gestionar a temps. A tots ens ha pillat una mica en bragues, que es diu, i permeteu-me l’expressió. I no estàvem preparats per aquestes dimensions. Per aquesta magnitud.
Què bèstia tot.
...
M’he tornat a perdre els concerts en directe, l’hora del conte, l’actuació del circ. De fet, l’espectacle el tenim a casa, no m’estresso. I avui el conte, cortesia de la iaia versió àudio. Mama, has clavat els sons dels animals ;)
La Jú es disfressa de sirena i s’arrossega per casa amb una goma de pollastre lligada als turmells - a mode de cua-, tot demanant que la rescatin. Pretén ser algú altre.. i tot i que això ja ho feia abans d’aquesta situació, crec que li va bé per desconnectar a estones.
La Jana s’ha capbussat en la lectura i és preciós de veure. Ja van dos llibres. Avui n’hi he regalat un que tenia embolicat des de Nadal, i amagat en un calaix. El guardava per una bona ocasió. No se m’acut un millor moment. Quina il•lusió li ha fet!
Avui em pregunten algo difícil de respondre: per què hi ha el coronavirus? Crec que hi ha vàries respostes. He optat per la que diu que l’aparició del virus ens planteja un repte com a societat. I els hi he parlat del blau dels canals de Venècia i els peixos que hi torna a haver. Tremendísimo reto. Però i quan passi tot... canviarem realment? Que hauran canviat moltes coses és innegable i indubtable. La qüestió és quin camí optarem en la reconstrucció.
Mentrestant i malgrat tot, ha arribat la primavera.

Marina

dijous, 19 de març de 2020

Relat 3 19.3.2020

Relat 3 19.3.2020
Canvis importants en el confinament.
De moment el resum seria: correus i trucades; baralles i mossegades.
Fer un horari, diuen. Menú setmanal consensuat. Seguir una rutina, aconsellen. Ho intento, ho intento. De moment estem en fase aclimatació. Vull pensar...
Mentre sopem, els explico per quin motiu farem cassolada a les 21h. Primer, explicació nivell molt bàsic. La Jana em demana més detall. Hi vaig. Explico i finalitzo amb un: “que no volem rei!” i la Júlia salta: “no, només volem els diners!”. Ric, alhora que dubto si ha entès bé el concepte de republicanisme. Per cert, que he hagut de fer la diferència entre monarquia de fantasia i la de debò. Maleït Disney.
Al barri, hi ha alts nivells de republicanisme. Bé, molt bé. Vull creure que la Monarquia té els dies comptats. “No me llames ilusa...” és que no s’aguanta, i aquesta crisi ho fa més palpable i evident.
Així doncs, a les 20h aplaudiments a la sanitat pública i a tot el personal mèdic i sanitari (amb la Jú ens ha enganxat en pilotes posant-se el pijama, i ha sortit només amb una jaqueta meva. “gajes” del directo) i a les 21h cassolada contra el rei, la corona i que torni els diners.
Abans d’anar a dormir sento un “mama, la quarentena!”
Ahir els llegia un conte. Trama: un poll es pregunta perquè serveixen els polls i recorre el món a la recerca de la resposta. La Monarquia i el paral•lelisme amb els polls. Ahí lo dejo.
En l’apartat confessions, em declaro culpable d’aprofitar treure la brossa per obtenir mig meló i unes magdalenes dels avis. Una espècie de sensació de “contrabando”. 1,5m de distància, la meva mare i dos tuppers ben precintats. Inofensiu. Venia de pas. Permeteu-me la broma. Lleugeresa en moments molt tensos, pesants i difícils.
I a la petita li ha costat dormir. Em diu que està trista, nerviosa i que té malsons. I una espècie d’obsessió amb la mort, que fa que em pregunti si les noies que fan fitness online estan vives.. què li deu passar pel cap? Com gestionen les criatures tot això? Sí, s’adapten a tot. Dono fe. Però ho rumien tot. Sens dubte. Acompanyar en tot això. Ser-hi i acompanyar pel seu benestar.
Seguim: manualitats, deures, experiments, cotó i llentia dins un pot de vidre, circuits per córrer, lectura, dibuix, joc, cuineta de cartró... Trucades, correus, wattsaps; lectura, notícies, preguntes i respostes. Baralles, queixes, avorriment. Zumba, dansa, maquillatge, puzzles.
Tenim més cartutxos per cremar. No worries. Ànims. Seguim. Gràcies.

Relat 2. 17.3.2020

Relat 2. 17.3.2020
Dia lleig a fora però no plou. Davant l’ordinador em quedo freda, d’estar quieta. No em queixo. Res del que escric és queixa, només necessitat de compartir. Humil aportació per si a algú li pot servir. Llegir. En el confinament deien que es podia aprofitar per llegir. Ho tinc a la llista. La tauleta de dormir amb 5 llibres. Però fa dos dies que ignoro el comissari Montalbano, i li faig el salt amb les informacions sobre el Covid19. Twitter, instagram, facebook, mails, webs, telenotícies, wattsapps. Sobreinformació. Cap queixa, només cal racionar-la. Afectats a Espanya. Propagació a nous països. Mesures a França. I aquí?
Més notícies. La Corona es fa protagonista enmig de la crisi sanitària que protagonitza un virus de nom similar. Surrealista. Quan passi tot això, hi tornarem, parlarem de la Monarquia.
Recursos didàctics, suports diversos online, contes en streaming, concerts des de casa, fitness online, i més. Aplaudiments als balcons, ja van dues nits. Ahir vam fer aplaudiments amb la Jana i la Júlia per wattsapp web. Flipaven. Em veien aplaudir, i aplaudien. “Jana, surt al carrer, aplaudeixen allí també?” Sí. Seguim aplaudint. Gràcies, gràcies, gràcies.
Retrobament telefònic amb amigues companyes d’escenaris. Els gravo un vídeo, explicant els meus darrers 10 mesos resumits en 8 minuts. Què bo expressar! Emocions a flor de pell. Imagino que com gairebé tothom aquests dies, per un motiu o per un altre: per deixar-se la pell als hospitals, per no tenir un segon tranquil a supermercats, per carretera i manta transportant, per coordinar, controlar, per estar tancats a casa amb criatures, per... tantes i tantes situacions, que no són possibles d’enumerar-les totes.
Avui és Sant Patrick’s Day, a Irlanda. Felicito al meu cunyat i a un bon amic . Tots dos són lluny i tots dos em responen la felicitació. L’un encetarà una cervesa mentre teletreballa, i l’altre el disfrutarà amb el seu fill. Petites celebracions. M’envia foto. Com ha crescut... Fa 20 anys que ens vam conèixer, i l’amistat dura, malgrat la distància.
Llegir i escriure. Ahir l’escriptora Lolita Bosch ofertava un curs d’escriptura literària de franc. I feia dues recomanacions de llibres: “Guillem” i “999 Les primeres dones d’Auschwitz”. M’emociono. Sóc de llàgrima fàcil, ho sé, però és que les històries són duríssimes.
No tinc rebedor separat de l’estança principal. Així que sento perfectament els veïns que pugen i baixen, mentre jo sóc a l’ordinador, a una paret de distància. Intueixo que algun va amb carret, pels sotracs que fa a cada esglaó. No hi ha ascensor. Sentir certa vida corrent, d’anar a treballar, a comprar. Els de dalt m’ho deien des del balcó. No els queda una altra que anar a currar. Hem parlat una estona després de l’aplaudiment. Jo puc quedar-me a casa. Sóc afortunada. En sóc conscient. Mesures estatals. Quan? Ampliar confinament. Garantir seguretat. Suport treballadors i treballadores. Material sanitari. Suspendre pagaments de lloguer, hipoteques, serveis. Por. Incertesa. Temors. I l’humor. Infinita creativitat i imaginació. Gràcies.
Les mesures ja s’han fet públiques. 200.000 milions d’euros. Per perdre la noció.
I demà vénen les nenes, en tinc ganes.

Marina

Relat 1 16.3.2020

RELAT 1. 16.3.2020
Acabo de tornar del carrer. Després de 72hores tancada a casa. He sortit una hora, per anar a comprar. Sensació estranya. Silenci, pocs cotxes i poca gent. Sensació d’estar fent alguna cosa prohibida, i alhora d’estar fent també una cosa que em torna una mica a la realitat.
En creuar-me amb algú, distància buscada per part dels dos. Plou. I això li afegeix cert desànim a la situació, ja de per si complicada. Les sabates rellisquen amb el terra moll. Ara no seria un bon moment per fotre’m una hòstia. El carro de la compra queda xop, però arribo de seguida al supermercat. Abans però, visc una escena surrealista per dir-ho d’alguna manera: el semàfor en verd per vianants i àmbar per cotxes. Un sol vehicle a la carretera, que m’hauria d’haver vist. No només no frena, sinó que accelera la marxa, i si no és per mi que vaig amb quatre ulls, se m’hagués emportat per davant. Un home amb la mascareta mal posada, corrent esperitat. Ni m’ha vist.
Al supermercat tot és estrany. Vigilant amb la mascareta mirant a tothom com a possible sospitós. Treballadores reposant, tot aprofitant que som molt pocs els que ara estem comprant. Una caixa en marxa. Als passadissos, un noi espera que jo agafi lo meu, per anar-hi després ell, i així respectar la distància de seguretat. Jo vaig sense guants, no en tinc. I tampoc mascareta. Però tinc clares les mesures de precaució. Toco lo just i en arribar a casa, neteja amb aigua i sabó a consciència.
Faig una mica de vida social, que és el que més m’està costant no tenir ...ja m’agrada recollir-me i la soledat volguda, però la imposada és complicada. Parlo amb una dependenta i amb un noi jove, que em diu estar preocupat pels estudis. Aquest any fa la selectivitat. La dependenta m’explica breument com ha estat aquests últims dies. Caòtics, desesperants, desbordants, i amb ganes de plorar. Avui està tranquil. I expressa allò que molts creiem: la manca de cap de molta gent, que acapara aliment sense sentit, de forma histèrica. Per cert, que ja ni he provat d’anar al passadís del paper de wàter. Ja en tinc, crec que serà suficient per un temps. I amb el de cuina també passarem. I si no, aigua i sabó!
Hi ha un silenci que només el trenca una cançó de Sau que feia dècades que no escoltava “aquesta niiit.. vull sentir el batec del teu cor...”
Recullo, pago i marxo.
Ja no plou tan fort, per sort. Sóc a tocar de casa, i una motorista em saluda. No la reconec al primer moment, després sí. Una mare de l’escola. Para un moment, ella a la carretera, jo a la vorera (més de metre i mig de distància) Ve de treballar, a Barcelona, en un hospital. Llevadora? Li pregunto pel comentari que em fa. No, infermera de quiròfan. Em meravella conèixer les professions de persones del voltant, que no hauria conegut potser, si no fos per això que vivim. I és que el dia a dia de portar i recollir criatures sovint és massa ràpid i no dóna temps per conèixer-nos millor. La parella també treballa, i els fills amb una familiar. Logística imagino que complicada. Explica que hi ha casos a l’hospital, que hi ha aïllament de sanitaris. He de dir que sentir-ho de la seva veu fa que m’emocioni internament una mica. Li dono ànims i m’ofereixo a ... res, no puc ajudar en gaire res. Impotència.
Ja sóc al portal, i el veí del davant – que sovint diem que no ens veiem gaire tot i viure porta amb porta- surt de casa. Va a cuidar els seus pares. També ha anat a treballar aquest matí. Un taller petit. De moment segueixen fent, tenen comandes. Però incertesa en el futur...
Parlem una mica més i ens acomiadem. I pujo a casa. Obro portes sense tocar amb les mans. Ho deso tot a nevera, congelador i armaris. No he fet una gran compra, normaleta. Però no vull estar amb les nenes i em trobi que necessito alguna cosa, perquè no podria sortir deixant-les soles.
Després em rento les mans, amb aigua i sabó, seguint indicacions. Mai havia estat tan conscient i concentrada rentant-me les mans.
M’assec davant l’ordinador i escric. Res massa important, res massa extraordinari, o potser sí.