Relat 4 21.3.2020

Relat 4 21.3.2020
“Molt cuidadu perquè aquí hem passat l’aspiradora i no podem embrutar” li diu la petita a la gran, posant molt valor a la feina que hem fet per mantenir una mica neta la casa, o per no saturar-la de molles de pa-pastís-patates-, de purpurina, de paperets o de sorreta (encara tenim romanents del sorral del pati de p3).
Esmorzar al sol, manualitats, experiments, mates, català, pastís, picnic a la cuina, skype, locura, abraçades, hip hop, crepes, tele, cuineta, pintura, jocs de taula, pica pica indoor. Dos dies donen per molt. Dos dies més de confinament.
Les úniques notícies que veig des de fa dos dies són les de l’InfoK i he de dir que està molt bé. Per elles. Per mi. I sí, m’emociono amb les preguntes que fa la canalla. I m’emociono amb alguns missatges de whattsapp, i quan sortim a aplaudir a les 20h del vespre. Estic especialment - fàcilment - emocionable. Mantenir la moral alta. Que l’ànim no decaigui. Cert. Necessari tot. Deixar-se sentir també.
I si jo estic amb les emocions a flor de pell, com heu d’estar totes les persones que treballeu dia i nit als hospitals, als CAPs... Hores i hores sense parar. Una infermera que conec, escrivia: “hi ha dies que em guanya la por”. I no n’hi ha per menys. Hi ha dies que guanya la por, i hi ha dies que ho fa la tristesa, l’abatiment o la desesperació. Però els “endemàs” d’aquests dies, guanya de nou el coratge, l’optimisme i la fortalesa. Segur.
No sé d’on, avui m’han arribat imatges que mostren tal qual el desbordament i la saturació. Sento tristesa i impotència. Sento ràbia per qui ha atacat la sanitat pública i per qui la seguirà atacant. Sento temor pel que vindrà, i com ens en sortirem. Sento profunda admiració per qui està sostenint-ho.
“Un problema de dimensionament” deia una amiga meva que li toca estar al peu del canó en serveis públics d’atenció i informació. Tots hem patinat, tots vam fer broma en el seu dia, quan el veiem lluny, i no vam avançar-nos, no vam gestionar a temps. A tots ens ha pillat una mica en bragues, que es diu, i permeteu-me l’expressió. I no estàvem preparats per aquestes dimensions. Per aquesta magnitud.
Què bèstia tot.
...
M’he tornat a perdre els concerts en directe, l’hora del conte, l’actuació del circ. De fet, l’espectacle el tenim a casa, no m’estresso. I avui el conte, cortesia de la iaia versió àudio. Mama, has clavat els sons dels animals ;)
La Jú es disfressa de sirena i s’arrossega per casa amb una goma de pollastre lligada als turmells - a mode de cua-, tot demanant que la rescatin. Pretén ser algú altre.. i tot i que això ja ho feia abans d’aquesta situació, crec que li va bé per desconnectar a estones.
La Jana s’ha capbussat en la lectura i és preciós de veure. Ja van dos llibres. Avui n’hi he regalat un que tenia embolicat des de Nadal, i amagat en un calaix. El guardava per una bona ocasió. No se m’acut un millor moment. Quina il•lusió li ha fet!
Avui em pregunten algo difícil de respondre: per què hi ha el coronavirus? Crec que hi ha vàries respostes. He optat per la que diu que l’aparició del virus ens planteja un repte com a societat. I els hi he parlat del blau dels canals de Venècia i els peixos que hi torna a haver. Tremendísimo reto. Però i quan passi tot... canviarem realment? Que hauran canviat moltes coses és innegable i indubtable. La qüestió és quin camí optarem en la reconstrucció.
Mentrestant i malgrat tot, ha arribat la primavera.

Marina