Relat 6 26.3.2020

Relat 6 26.3.2020
La cuina. Descobreixo que és el millor lloc per aïllar-me. No hi ha tele, ni ràdio ni cap aparell amb internet. Deixo el mòbil fora.
I cuino. Llenties amb verdures per demà, i pollastre al forn per algun moment. Rento els plats acumulats de massa dies. No diré pas que han estat 67 coberts, 16 plats i 23 unitats de tasses, gots i bols, perquè em fa vergonya i la meva reputació cauria per terra! Ha anat així, coses que passen...
M’aïllo i respiro el silenci, que només trenca el sorollet del calefactor. Aquí hi fa fred. Espero que en breu, el xup-xup vagi escalfant l’espai.
És que avui fot fred. Un fred antipàtic. Que no ve de gust, però convida a quedar-se a casa. Mira-t’ho per aquest cantó. I així que amb aquest fred, i sense entusiasme, he sortit a comprar. Espero que en tindré pels propers 12-13 dies.
I què bé sortir...! L’aire fred a la cara, mentre camino a bon ritme, seguida del trac trac del carret. Aire que em toca excepte a la part que ocupa la mascareta. Em sento estranya. És nou per mi. Me la van donar fa uns dies i em serà útil per anar a comprar.
I què bé sortir! Per acabar de treure l’emprenyamenta d’ahir. I la tensió. Ja en parlarem, ara no esguerrem el moment.
Vida social. Em trobo i parlo amb quatre noies al super. A cadascuna la conec d’àmbits diferents. Intueixo que totes tenen ganes de xerrar (potser no). Se’m fa raro parlar amb la boca tapada. Però com que crec que tendeixo a parlar massa fort normalment, ja va bé. I se’m fa estrany parlar tant. Fins i tot veig que massa. No m’ho puc creure, a mi. Però tinc una mena de pressa, per estar el mínim possible allí.
Me’n torno cap a casa i està tot força desert. Ronden les sis i Jaume I sense cotxes circulant, potser un o dos. Tres persones fent cua al caixer. Dos veïns que es creuen i aprofitant la distància que els separa, fans uns xuts a la pilota. Algú canta amb la música a tota llet, des d’alguna terrassa. Acompanya els càntics amb alguns “viva españa”. Espanya... Catalunya.. Europa.. no sé, com s’està gestionant tot això? El millor que es pot, vull pensar.
Falten cebes. Allò que sembla que mai s’hagi d’acabar, doncs res. La última l’he salvat pels pèls. A la botiga no en quedaven, per la resta he trobat de tot. No, taronges tampoc.
Es barregen les olors dins la cuina. Mmm. M’agrada. Una cosa real, no virtual. No es poden fer videoconferències amb olfacte. El sentit que més evoca, que més transporta. Em connecta.
I tallo pastanaga, i recordo aquell capítol de Friends. Recordeu? I somric.
Em pregunto com estaríem passant això en altres temps o circumstàncies. Sense anar gaire lluny, vull dir, no parlo de tenir o no tenir tecnologia, sinó en altres moments de la nostra vida. A l’adolescència, a casa, amb els pares. T’ho imagines, Anna? O lluny de casa, quan estudiava a l’estranger, o acabada de parir, o fa quatre mesos.
Aix, avui no tanco temes.
A la cuina, deia. Silenci. Sense el soroll mediàtic, de les xarxes, del rebombori. Una mica de silenci. Em sento a mi. Em va bé. Ens va bé a tots. Cuidem-lo.
Marina