Relat 5 23.3.2020

Relat 5 23.3.2020
Comencen uns quants dies en solitari. Sentiments barrejats. Temps per mi, però massa silenci. Temps de treball, però manca d’abraçades i petons. Hi ha situacions que suposen renúncies i pèrdues. Vull recordar aquests dies i preparar-me pels propers a compartir. Viure el dia.
Compartir-ho tot quan s’escriu? Dubtava. Cal posar en una balança i decidir si realment ens fa bé o no. Farem equilibris doncs.
Avui hem tingut un dia una mica de col•lapse, però com que estic fent un intensiu en gestió, paciència i empatia, i en veure amb ulls menuts... ho he pogut “capejar” prou bé. Ole jo. Sobre les estratègies... diverses. Una d’elles no em convenç, però ha vingut així. A casa no es fa servir la tablet. N’hi ha una, però estava força en desús. Fins ara. Ahir i avui hi he recorregut. I no passa res, però aix. No sóc anti pantalles, ni partidària. Argg. Senzillament, no les necessiten per créixer ni viure més feliços. I a la contrària, representen certs riscos. Existeix i ho fem servir, fantàstic. Però uhm... un altre dia dissertació sobre el tema. Avui : deures, torres amb cd’s, cabanes que remodelen menjadors, cuita amagar (m’he mullat els mitjons d’amagar-me a la banyera), sessió de perruqueria, peli, meló, achuchones al sofà...
Els dies pesen i trobaven a faltar el pare. Truquem-lo. No i no. D’acord, però em pots explicar el motiu per jo poder-ho entendre? “És que no sé com explicar-t’ho... jo vull parlar-hi en persona, no amb el telèfon” ... i tampoc amb els avis, ni amb la tieta Leti o amb els cosins. Acaben farts de tenir només una via artificial per la comunicació amb els que no hi són. Se’n fan el càrrec que amb el cosí irlandèsanglocatalà ho han de fer així per nassos, però amb la resta, costa. Veure’ls en pla, sense tocar. Sense olor, sense tacte. Pantalla i res més. Comprensible. Volen tocar, sentir, palpar... Com tothom. Tu no? Així que accepto, comprenc. El que és vàlid per una, pot no ser-ho per d’altres, ja siguin nens o adults. No insisteixo.
La solidaritat. Persones que ajuden persones. Un altre temazo sobre el que descobrir. Només l’apunto.
M’he emocionat amb la cançó que corre per internet d’una tal Lucía Gil. “(...) Volveremos a juntarnos, volveremos a brindar. Un café queda pendiente en nuestro bar. Romperemos ese metro de distancia entre tú y yo (...)” M’he eixugat algunes llàgrimes. Emociona. Aquesta és la clau, anar obrint petites vàlvules que deixin anar emocions. No acumular. Deixar anar, buidar poc a poc... Fa anys que n’aprenc, a fer-ho, i ha estat revelador.
Gestionar emocions, gestionar criatures, gestionar informacions, gestionar temps. Quatre reptes. I n’hi ha més, de ben segur. Ens centrarem en això. I en anotar els cafès pendents.
Gairebé la 1 del matí, i parlant de cànon de l’aigua amb un company, de coordinació entre ajuntaments, de situació dels CAPs... Alguns emails, xerradetes per wattsapp i badant per les xarxes. Penjo la foto tallant-li els cabells a la Júlia.... Collons, ja són un quart de dues.
Nota mental: Mantenir cert ordre ens ajuda i protegir-se, també. Cuidem-nos.

Marina