dimarts, 31 de març de 2020

Relat 7 30.3.2020

Relat 7 30.3.2020

He trencat el meu “ritme” d’escriptura. Com si no m’inspirés, o com si m’hagués tancat una mica (massa) en mi aquests últims dies. He fet trobades virtuals, converses telefòniques i inclús la rebuda de comanda de llibres, de forma presencial. Però he parlat poc. Passo les hores centrada en algunes feines d’ordinador, lectura de normativa, endreça de papers. I això combinat amb fer exercici, menjar... i el cap de setmana, mirar pelis dels 80 compulsivament (la Paramount va fer una marató i ha estat la meva perdició). Lectura també: vaig acabar el llibre de l’Andrea Camilleri, i ahir em vaig pimplar d’una tirada un bonic exemplar il•lustrat de “Tony Takitani”. És el quart llibre de l’Haruki Murakami que llegeixo, no en sóc cap experta.
Sort de la visita a la biblioteca del dimecres abans del confinament. Vam proveïr-nos una mica d’històries. Però a mi se m’han acabat, i ara toca remenar la llibreria i reconciliar-me amb els que vaig deixar a mitges. I encetar aquells que encara no havia tingut l’impuls de llegir. O el temps. Quina llàstima tantes hores destinades al mòbil, i quantes bones històries posposades..
Dissabte va tocar neteja a fons. Passar escombra, aspiradora i fregona. A cada raconet s’hi amaga brutícia. Qui la va parir! Deixo la cuina impoluta. Habitacions netes i endreçades.
Endreço i m’endreço. Ordre espaial, ordre mental. Poner cera, quitar cera (llicència còmica). Mentre feia els fogons i de fons tenia Leiva (per cert, descoberts fa relativament poc. Sí, vaig tard) m’emociono. No sé per què, fer els fogons no és una tasca que em commogui especialment. Però recordo el missatge de veu d’un amic, que he escoltat al matí encara al llit. Sabia que el que diria seria dur i dubto un segon si escoltar-lo. L’escolto. Parla del que es faria arribat els cas que els hospitals col•lapsin. Quins criteris per ingressar o deixar a casa. I li dono algunes voltes, i imagino escenaris futurs molt dolorosos. Em permeto afluixar-me una mica. I ja. Cuidar-nos també vol dir enfortir-nos per dins, emocionalment. I això no vol dir tornar-se de pedra, al contrari. Reconèixer les emocions, viure-les i saber anar d’una a l’altra amb un cert ordre i tranquil•litat. Ni ocultar ni encallar-s’hi.
Les vídeoconferències, deia. Acabarem el confinament sent uns experts en programes, amb permís del Sancho! Zoom, skype, gitsi, houseparty... quantes n’hi deu haver? L’alegria del dissabte nit, la trobada virtual amb la colla d’erasmus. Han passat 20 anys i encara hi som, ens veiem, ens estimem. Famílies fetes, canvis, mudances, viatges. I ens preguntem per què no havíem fet mai això de les reunions virtuals? Ya nos vale.
I el sol. Ai el sol, com recarrega, com alimenta! M’alimento fins a quedar-ne tipa. Em sacio de vitamina D. M’escalfa la pell i em posa de bon humor. Ho faig tot al sol, durant unes hores. No vull desaprofitar el moment. Els veïns també ho fan. Surten als balcons més que mai. Imaginen la platja, vermutets de primavera. Carregar la bateria, perquè durant la setmana pinten bastos.
I sí, avui fa gris, plugim i fred. Engego de nou el calefactor i vaig tatxant de la llista feines que ja he fet. Ara em poso amb el més gros, però abans un te calent per obligar-me a aixecar i estirar cames. Sóc afortunada, en sóc molt conscient.
I encerclo un dia més al calendari. Ja en són 17. Seguim, cuideu-vos molt.
Marina

Cap comentari:

Publica un comentari