dimecres, 8 d’abril de 2020

Relat 9 8.4.2020

Relat 9 8.4.2020
No m’agrada la rutina. Mai m’ha agradat. Sí, sé que és necessària i que ordena, endreça i és absolutament essencial en certes etapes de la vida. Vaja, de fet s’imposa. I és una mena de “manos arriba: la rutina o la vida”. Amb criatures, obligatòria si vols fer-te la vida fàcil. Horaris, tasques, àpats, etc. Però mireu, no m’agrada. Per això no vaig a comprar sempre el mateix dia de la setmana, o no sempre esmorzo el mateix. En el que sí sóc força constant és en la pizza del divendres.
Sento com en aquesta no-normalitat de temps que estem vivint, està començant a crear-se certa rutina. Sortir a comprar cada 14 dies. Plats acumulats entre el diumenge i dilluns de cada dues setmanes. Alternar fer dissabte versió light amb dissabte versió ultra. Reunió virtual cada dilluns i dimarts tarda de cada quinze dies. Videotrucada de portaveus els divendres al migdia. Vermut els diumenges. I així. Una rutina que s’autofabrica. No negaré que va bé. Però ojo, que no en sóc fan.
L’altre dia la Jana em deixa anar un “mama, la gent canvia”. Em vaig quedar parada. Parlàvem de gustos de pel•lícules, tot negociant quina posaríem al vespre. Jo li deia que tal peli li havia agradat quan l’havia vist feia temps. Ella em deia que ja no li agradava. 7 anys... mama, la gent canvia. Amb aquella seguretat. I és cert. I fals. Però sí, en part canviem, buscant-ho, o sense voler.
En el que no canvio és en acumular. Ara que amb la mudança (de fa uns mesos) vaig fer força neteja, em dedico a guardar material reciclable “per si de cas” de forma més o menys compulsiva. Faig com la Júlia, que a cada cartronet, envàs, tapa de iogurt, plastiquet, diu “mira, pot ser fer una manualitat!”. Resultat: una minideixalleria al quarto de jugar. Ja us aniré ensenyant les creacions.
Altres coses en el que no sóc bona, és fent croquetes. No en fer la massa, no. En fregir-les. Se’m cremen sempre. La culpa la té la multitasca. No és possible. Quan fas croquetes, has de dedicar-te amb cos i ànima a elles. Res més. Si no, es cremen. Com les meves, que van quedar negres per una banda, i bé per l’altra. Però bones, bones. Per un cop, l’encertem!
Me n’adono que no segueixo ni un puto fil en aquest relat, i que dic coses sueltes sense massa sentit. Avui em ve de gust així. No m’obliguen a relligar-ho tot, així que jo deixo anar i a vore què en surt. Potser només es tracta de vomitar idees i pensaments, anècdotes i així fer-nos companyia.
Sí, volia dir que la setmana ha tingut dues fases. La dolenta i la bona. La fase d’aclimatació, a la “rutina intensa criatures”, i la fase serena, de ja hem discutit tot lo discutible, he perdut els nervis, i ja només pot anar a millor. Aleshores surten coses boniques, tranquil•les i divertides, com l’acampada que vam fer diumenge al pati de casa. Un iglú que feia anys que ni obria. Muntem, ambientem, acoixinem , fem el tonto una mica. La veïna diu que hará frío, i ma mare igual. Però si en fa, entrem i punt. Després de condicionar una mica la dormida al comportament, s’ho curren i s’ho guanyen. Mmmmm.. quin terra més dur! Dóna gust! I aquesta música maquinera a les onze de la nit, que traspassa les parets?
Com trobo a faltar el silenci de muntanya...
Passem bona nit, i estic feliç de viure aquest moment amb elles.
I un altre moment, el d’avui. He apagat el mòbil durant dues hores, al vespre. Portava rallamenta a sobre. Així que fora. I poso música a la tele. Això ja no es porta, oi? I la música és bona, de la que m’agrada, ochentera. Flash Dance. “She’s a maniac”... aquella de ..” and she dances like she’s never danced beforeee...”.
Ho dono tot. L’escena seria algo així com jo al menjador, amb pantalons de pijama (no tenia mallot a mà), llenço a l’aire les sabatilles d’estar per casa i em desmeleno. Quan les pulsacions pugen, m’arrenco el jersei i en samarreta de tirants em fico més en el paper, i salto i danso sense cap tipus de coordinació, però amb moltes ganes. Això sí. Ganes, energia, passió. I no, no hi ha vídeo. Però ai què bé m’he quedat.
Ballar més, gent. Ballar més.
Pd. Que a la tenda, jo no passo tan bona nit, eh? Que ja no tenim vint anys...

Cap comentari:

Publica un comentari