Relat 11 19.4.2020

Relat 11 19.4.2020

He fet un descobriment. Els caps de setmana de confinament, amb fills, duren més. Es asín. Algun estrany fenomen es desenvolupa dissabtes i diumenges (divendres si m’apures), que fa que els dies s’allarguin. I si tens una filla tropical i una adolescent de 7 anys, més.
Mira, em planto al matí, a una hora tardana, després d’un esmorzar de tranquis, i d’un prec lent i continu perquè es vesteixin, com una mena de mantra maternal. Paciència i deixar fer, em dic, sentir el ritme dominical, i confiar... (si estic semblant una mare zen, res més lluny de la realitat). A continuació de la rutina matutina diària- amb el que porten de vida, encara es sorprenen que cada matí cal vestir-se i rentar-se- què n’és de bonic, viure en una sorpresa constant. Això em recorda un profe de sociologia, que deia que no, no podíem viure en una sorpresa permanent, que havíem de donar certes coses per fetes, o ens tornaríem tarumbes (per exemple, que el cotxe seguiria a l’aparcament quan tornéssim). Sempre me’n recordo, perquè es va posar molt nerviós, ja que una alumna li rebatia. Bé, que surto de pista.
Total, que segueixen el joc al seu lloc preferit de la casa, un raconet al darrera del sofà: estret, petit, amb una làmpara, el radiador, i 1 metre quadrat, que al final del dia sembla El Rastro. Si en capítols anteriors vaig denominar el sofà com a servei essencial, ara també el qualifico de gran damnificat. Sofà. Resistirás. Quan veig que les coses poden torçar-se i començar a desmadrar-se (que el joc lliure està molt bé, que sí, però a estones es desmadra) em planto “y cual sargenta”, els hi dic que avui toca fer experiments i punto. Fem el dels m&m’s, el dels dibuixos en tovallons de paper, .. o la pasta de sal -figures per aquí figures per allà-, tot seguit ens muntem un planter casolà amb “lo que pillo”, que ja veurem què sortirà..
I mires l’hora. La una del migdia. God.
Ho veieu? El temps es dilata. Igual que el meu estómac, que ha començat a expandir-se en el temps i en l’espai. Però això és un altre tema.
Cap problema. Plan b: cuina, avui degustarem un menú dissenyat per una nena de set anys. No entrarem en detalls, però la pastanaga que hi fa fotut per donar-li color i l’etiqueta de saludable, me l’he fotut tota jo. Recollim taula, i el ritual habitual. Vingaaaa, això ja ho tenim. Les 15h. L’hora de la nyonya i d’adonar-me que per davant tinc entre 6 i 7 hores ben bones. Keep calm.
Avui plou. Opció tenda descartada. Proposo tasques del cole, però no cola. Ja hem passat tarda de disfresses. Galetes fetes. Se m’acaben els cartutxos. Em passo una hora fent de monstre-bruixa i alternant. He de reconèixer que va bé per desfogar-se, però al final la trama és sempre la mateixa. Monstre –bruixa que intenta cruspir-se nena/nina/qualsevol peluche. Surt fent sons guturals, s’endu la víctima a la cova (el meu llit), i mentre dorm la migdiada, la presa s’escapa. I tornem a començar. Un guió fluix, però que té èxit, i que només aconsegueixo persuadir de finalitzar amb un parell d’asos a la màniga: Lego i fer magdalenes. Tate! Falti, les magdalenes falti! I a més, amb diversificació d’activitat: reposteria amb la gran, i la petita activitat aqüàtica. Si sabeu de què va Frozen, ella és com Elsa, “que el frío nunca la molestó” (d’aquí ve el qualificatiu tropical) així que qualsevol excusa per despilotar-se és bona. Us juro que no és influència de casa...jejej Així que una safata ikea, aigua, sabó, colorant, i un jacuzzi per nines, i de pas rentadeta de criatura1. I a tot això, vora les 19h... avui a sopar d’hora i al llit. “No me llames ilusa, porque tenga una ilusión!” Que jo me les estimo molt, eh? Però esgota. Les coses com són. I l’organització és la clau, anoteu. Però jo, de vegades sóc un puto caos. Confesso.
Bé, i així seguiríem descrivint el diumenge 19 d’abril, dia 38 de confinament, però no cal.
Dia 38. Es diu aviat. El temps. Temps. Com de lent pot passar, com de ràpid. Què llunyà i què proper. Quantes fases en aquesta “mini era” que vivim. Fases informatives, fases en les condicions sanitàries, fases de l’estat d’alarma i del confinament, fases dels veïns (ara estem amb la flauteta i el gym intens dels de dalt..bumbumbum). Fases personals: sí, hi he arribat, estic en la de menjar tot el dia. Fases emocionals, estats anímics diversos. Fases de la malaltia: infecció, recuperació. Desaparició. Dolor. Dol. Llegia l’altre dia, una pacient que deia que aquesta malaltia comporta una terrible soledat. Plou sobre mullat. I les persones estimades que marxen també, per altres maleïdes malalties. I al dolor, s’hi suma no poder fer un comiat.
Dolor, incertesa, patiments, ...
I per anar-ho portant, la quotidianitat i els moments que ens brinda. Cap intent d’evadir-me, però potser sí protegir-me d’allò inabastable o incontrolable. Parlar de les petites coses. D’un diumenge de temps lànguid. De xerrotejar, sense queixes. Amb profund agraïment per tants, per tant.
I agraïda també, de poder abraçar en temps de distanciament. A una filla tropical i a una adolescent de set anys.