Relat 12 29.4.2020

Relat 12 29.4.2020

Estava seca d’inspiració, o de ganes, i la cadència de relats s’ha vist afectada. Tampoc és una gran pèrdua per la humanitat, però revela canvis en l’estat emocional. Però ara no toca començar a estar de bajón.. ja seria tonto, en el dia 48... i a més, tot té explicació: He de dir que en confinament he pogut estudiar amb més detall el cicle menstrual, i observar canvis i variacions. Vamos, que et tinc calat, a mi no me la fots!
Va. Canvi de tema. Ahir vam sortir. Diossssss. Arrrrgggg.. Ommm... Desfoguem. El resum d’ahir seria: Estrés. En sèrio. Quin quadro, penya. Vam decidir fer passeig urbà, i deixar el campo per l’endemà. I “oju”, no de qualsevol manera, no... motorizadas! Jo no, jo sóc la que empenyo la bici de la petita a les pujades, i la que aguanta els desequilibris del fideu gran quan va en patins. Bossa a l’ombro amb 2 jaquetetes i ampolla d’aigua. Una hora, nenes, una hora. No anem de travessa! Vale, la jaqueta era cosa meva... tot i que la filla tropical anava amb tirants. I clar, em vaig guanyar un “ui, si que la llevas fresca!” . Poca gent al carrer, i surten just els comentaristes. Com la veïna del costat: que abans surt al balcó i ens veu a la taula i deixa anar un “otra vez comiendo?” Força probable, veïna! Però aquest cop no, fèiem skype. D’aquelles vídeo trucades disperses amb els avis. Ells parlant, i mentrestant una plantant una tomaquera, l’altra al castell de cartró, i jo intentant mantenir una conversa.
Doncs això, que em sentia com Mr.Bean: bossa de tela caient tot el rato, empeny la bici, aguanta nena amb patins; mama vull aigua, cada 5 minuts. Vent. Havia de fer vent, clar. I en una zona amb plataner, deixant anar allò tan punyetero. I les mascaretes. Un poema. Només us puc dir que la Jú s’ho va tocar TOT. Sin complejos. D’entrada els ulls, el nas, i a mig passeig, es treu la mascareta (gràcies mama, són molt maques) i a “dos manos” es frega tota la cara. Ole tu! I per rematar, al portal de casa, de tornada, es xupa els dits. Per no dir que minuts abans s’estava amorrant a un banc del carrer. Colossal. Reia per no plorar!
Com ho feu vosaltres? Els emboliqueu el cos com a mòmies? Passeu? Van amb motxilla- dutxa de líquid desinfectant? Els porteu envasats al buit? Jo em vaig estressar, i així ho dic, per compartir. Aquella coïssor de les merdetes aquelles dels plataners, sabeu? I fer contorsionisme per gratar-te amb el centímetre de jaqueta que encara no has fet servir. Estic guanyant elasticitat, això segur.
I quilos també.
A mi, abans d’anar a dormir – de vegades- m’agafa com una gana, i l’altre dia em vaig fotre tres mini ulleres de xocolata. No una per matar la temptació, no.. tres. Ea, per anar fent feineta durant la nit. I avui de postres per sopar, pastís de pastanaga. Amb nata.
I Avui! La sortida d’avui em feia certa por. Així que hem canviat estratègia. Berenar a la bossa, aigua (no veas com beuen en una punyetera hora! Diuen que s’han “d’hiGratar”. Vale, vale) i RES de rodes. A peu. Tirem el nostre quilòmetre cap a lo verd. Ai quin canvi! Poca gent, solet, natura. Quin desparrame de verdor i de frondositat. Quin silenci. Quin passeig més agradable. Paradeta per berenar i asseguda a la sorra per jugar una estona. Elles fent castells amb espigues com a banderes. Jo .. dolce far niente. Alguna foto. Febre de mare capturant moments. Les tinc fregides. Hem vist una serp! i més endavant un conill. Ocells, molts ocells. Això ja és cosa de cada dia, pels pardalets que ens vénen a visitar. I flors, i verd. He dit verd? Recordo quan de jovenetes veníem a córrer per aquí, i a les èpoques primaverals, les al•lèrgiques al pol•len les passaven canutes. Avui estava tot desbordat de vida vegetal i animal. Quin plaer.
La caminada tranquil•la, càlida i relaxada d’avui em reconcilia amb tot. I penso que, a sortir, també ens hi haurem d’anar adaptant.