Es torna a respirar pau després de setmanes complicades.
Hi ha etapes i subetapes i temporades, i setmanes, i dies, i minuts explosius.... i hi ha vegades que un porta l'altre. De fet, sovint. En espiral. Potser m'estic encriptant una mica, i és que no voldria narrar interioritats que no són estrictament meves. Diríem que l'adolescència és complicada. No tòpics. No rises. Realitat. Fent equilibris que de vegades no poden ser. No sabent contenir. Sentint-me força sola.
Avui és un diumenge tarda d'aquells en què hi ha ha
rmonia. Com n'és d'important. Quina paraula, que de vegades es diu així a "la ligera", com donant per fet, sense donar-li tot el pes. Jo la valoro molt. Avui regna harmonia, no sé si fràgil. Creuarem dits. La música flota per l'aire del menjador on una fa deures, vola cap a l'habitació on he fet un Marie Kondo i després, les notes fan entrada a la sala de jocs on la petita dissenya vestits amb el seu petit maniquí.
Silvio Rodriguez inunda la casa.. Avui m'han vingut moltes ganes de tornar a sentir més música d'ell, després de l'acte de la República. I també d'altres cantautors que han sonat a través del músic cubà Orlis Pineda. Com he gaudit. què bonic ha estat. Música que acarona l'ànima, música bonica. Guitarreig. Ojalá, Quién Fuera, El Necio,... cançons que m'inspiren i em reconnecten.
Corro a retrobar-me amb el blog. L'oblidat. No repetirem que el mòbil i les xarxes socials em fan escriure i llegir menys. Quin drama, Marina. Amb lo sanador que és. I mira que em venen idees i coses que vull immortalitzar en paraula. Perquè potser d'aquí uns anys, rellegint, evocaré l'emoció de nou i faré un viatge en el temps. És el que voldria.
Pensava per exemple en el moment de deixar la petita a l'escola. Ja només hi va ella. Ens acomiadem movent la mà enèrgicament a l'aire, dient adéu, vàries vegades, des de que creua la porta, fins que gira la cantonada pel porxo que duu a les aules. Són unes 6 o 7 vegades. Es va girant i em va dient adéu. Jo faig igual mentre camino enrere, marxant cap a la feina. De vegades em fa vergonya, ho reconec, perquè el conserge em mira, i deu pensar que a sobre d'arribar tard, allarguem el comiat una mica massa..jajaj, se'm treu la vergonya quan penso que això passarà. En uns anys ja no hi haurà a qui dir "adéu bonica, que vagi bé l'escola avui."
Perquè l'etapa de després sabem que és diferent. Què hi farem, avui no parlaré d'això.
Avui regna la pau. El silenci només interromput per les tisores de costura, el teclat, la grapadora, fulls passant i la guitarra d'en Silvio. I ara d'en Paco Ibañez cantant a Alberti: A galopar.
La sentia jo quan era petita i anàvem dins el cotxe, de vacances. Els meus pares ens posaven aquesta, o la de Palabras para Júlia, i moltes d'altres. No només tenen el significat conegut per tothom, sinó que formen part de la meva infància, i per això em mouen i commouen. Em connecten a un fil invisible que em lliga amb la joventut i la infància. I d'alguna manera m'empodera perquè em connecta a qui sóc. No em perdo.
Quin viatge, quina tornada al blog, jajaja
Es torna a respirar pau. I avui això és el que compta. Demà ja veurem.
