miércoles, 13 de julio de 2011

El dia de perdre les formes...

Començo amb una justificació o una excusa. Malament, però em ve de gust. I quina és la justificació? Doncs que segurament hi ha qui diu que no guarda mai les formes, per tant aquest hipotètic i ansiat dia, per aquestes persones podria ser cada dia.. però malauradament o no, no és el meu cas.
Qui sap si la feina, les altres mogudes en què una entra, i la manera d'haver-me criat fan que sí, que jo guardi les formes i que desitgi que un dia sigui "el dia de perdre les formes".

Aquest dia, començarà amb un matí assoleiat, i deixaré les formes a casa. Em relaxaré i decidiré fer el que em roti a cada moment, i dir el que em vingui en gana.. aii quin gust! Un primer "senyora, se m'està colant, de què va?" en comptes de fer la vista grossa i dir.se una mateixa que no hi ha pressa... però això són minúcies.
Aquest dia serà formidable anar a treballar, perquè entraré al despatx i al cap li diré que ja n'hi ha prou, que la feina és només feina, que es calmi, que em deixi temps i em deixi respirar un aire menys contaminat que el que hi ha allí. Que " passo de l'expedient " i "d'atendre de manera urgent" a fulanito o a menganita, perquè són uns plastes que no tenen altra feina que emprenyar.. I fotré quatre crits ben donats, per allò de no acumular tensions.. quin plaer..!
Aiii ...aquest dia aniré despentinada, sense depilar, i potser vaig amb pijama i sabatilles, per estar  més còmoda. No? ah, em menjaré el bocata amb els peus damunt la taula.
I no empassaré saliva. Serà un dia en què direm el que voldrem, en què no abaixarem el cap ni claudicarem.
Serà un dia "free of peloteos" quin gustasso!

Per descomptat, en d'altres "quehaceres" de la vida, com el tren, el metro.. em colaré, i entraré sense pagar al·legant per mi mateixa que el servei deixa molt que desitjar i què carai pels retards! (sí, potser això més que perdre les formes és incivisme.. ho sé..); i conduint, o passejant, o dinant en un restaurant molt "tocat i posat" escuraré les costelletes amb les mans entregant-m'hi totalment com una petita salvatge..
I entraré al banc per dir que passo de les seves cistelles, dels seus TAE, de les seves mil assegurances i pensions "a Suïssa, als 18 anys ja es fan una pensió" em deia una amable agent del banc.. i a mi què senyora!? no m'interessen els seus interessos, perquè no ens interessa el mateix!

Aquest, serà el dia per fer allò que de vegades he pensat ( i vosaltres també, eh, locuelos?): "t'imagines que enmig d'un examen, tothom en silenci escrivint.. t'enfiles a una taula i comences a cantar a lo marylin monroe (cadascú que trii artista)?"
Doncs sí senyors, aquest dia tot valdrà!
Res d'excusar-se! Res de dir que segurament ho he entès malament, perquè ho he captat a la perfecció i els inútils són ells; res de diplomàcies que no duen enlloc, només a defallir en el teu propòsit; res de gràcies quan no es mereixen; i res de perdons quan no hi ha res per perdonar!

I cantar per tot arreu, com aquell paio que canta òpera al metro i pensen que està boig?
No està boig .. és que és el seu dia, el seu gloriós "dia de perdre les formes".

1 comentario:

  1. Després de llegir això...

    avui jo també... aniré amb pijama pel carrer...
    avui jo també... em colaré al metro...
    avui jo també... diré: senyora s'està colant!...
    avui jo també... diré a la merda els bancs...

    avui jo també... PENSO QUE ÉS EL MEU DIA...

    ResponderEliminar