miércoles, 16 de noviembre de 2011

La única batalla que no es guanya: la que no es dóna

Darrerament estic sentint dir -massa vegades pel meu gust- algunes de les frases "top-ten" del moment: ja està cantat el resultat, tots els polítics són iguals, total què hi podem fer, o no tinc ni idea de qui votar perquè ningú em convenç. Uns més derrotistes, d'altres més perduts. I per damunt un aire d'apatia considerable i preocupant.

Les persones amb qui he parlat, algunes o la majoria, tenien el convenciment que calia anar votar i que era la seva intenció, però per què, si ja sabem qui sortirà? o a qui? o preguntant com afecta el vot nul o blanc en els resultats.  Estic convençuda que n'hi ha que ja han passat a una fase de resignació i passotisme tranquil i engrossaran de nou el percentatge de l'abstenció.
I no dic que no ho pugui entendre. Portem tant machaque a sobre, i una situació tant fomuda que qualsevol es rendiria a l'apatia. Seria fàcil.

Queden pocs dies de campanya, i la gran novetat són les xarxes socials, el twitter per excelència. Sovint penso que hi ha com dos móns paral·lels convivint: allò que succeeix en el món de les piulades i el que passa al món de fora els ordinadors,Blackberrys,Iphones i demés.  No és baladí aquest canvi tecnològic, i està per veure com influirà en els resultats. Jo, novella en això, he de confessar que crea una certa addicció, qui haurà pilat? què haurà dit? els missatges es succeeixen, el telèfon treu fum, i no diguem el de persones que constantment llancen missatges. I això és el que em fascina: la política que s'hi fa. Els missatges es propaguen, sense filtres d'interessos ni mediàtics. Tal qual.

El que deia, el diumenge votem, o almenys votem els qui decidim no callar. Els qui decidim exercir el dret a triar com volem ser governats; a triar quina salut volem, quina educació, quin model de societat. No és una banalitat; les esquerres i les dretes no són una xorrada. Els partits no són tots iguals. Són models diferents, i prioritats oposades. Deia el candidat Coscubiela una cosa ben certa "els que retallen, els que es deixen governar pels mercats financers i els bancs, no són valents, són xulos. Són durs amb els febles i tous amb els forts. I davant d'això, a sobre ens volen impassius, a sobre hem de callar??


Si seguim retallant -model d'alguns-, empobrint, retallant sous i destruint ocupació, ni de conya sortim de la crisi: sinó que hi caiem encara més!

Com que la única batalla que no es pot guanyar és la que no es dóna, jo opto per seguir batallant: per no callar, per parlar, per votar. I jo votaré ICV-EUiA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario