martes, 14 de mayo de 2013

Tuareg, Som i Serem

Enguany celebrem els 40 anys de l’Esplai Tuareg. Es va fundar el 1973, encara en la dictadura, i fou possible fer-ho dins el paraigües dels amics de l’ONU, i passats els anys, es convertí en l’Associació Juvenil Esplai Tuareg.
Fa 40 anys que un grup de joves van decidir posar en marxa un espai d'educació en el lleure per a  infants i joves, on es poguessin trobar per compartir, conèixer, passar el temps de lleure d’una manera diferent, basat en els valors de la tolerància, el respecte, el coneixement i estima de la natura, la coeducació; a partir del joc, la cançó, l’excursionisme...

Han passat molts anys, i els Tuaregs, com els nòmades del desert, han peregrinat d’un espai a un altre de Mollet: al carrer Migdia, al magatzem del parc de Can Mulà, a l’actual Biblioteca, a l’antic Club Esquí (ara l’escultura de l’Arlequí), als mítics locals de La Pau, als pisos de l’escola Nicolás Longarón, i l’Era, on avui segueix.

I és que el lloc no fa la cosa, la fa la gent: els monitors i monitores, i tots els infants i joves i les famílies, que al llarg de quatre dècades -es diu aviat!- han forjat el que és ara l’esplai. Una entitat canvia amb els anys pels propis canvis que fa la societat, les noves idees, per un plegat de coses, però com els colors blau i groc del foulard, l’essència del Tuareg es manté. Allò que fa el Tuareg, el sentiment de qui en pertany perviu en el temps. És quelcom que no es pot explicar, però és així. I és extraordinari.

Tinc la sort de pertànyer a aquesta família immensa que és el Tuareg.
De petita, els meus pares m’hi van apuntar. He de dir que els dos van ser monitors dels inicis, així que la cosa venia de família... Hi anava cada dissabte a la tarda. Era molt vergonyosa i de fet quan faltaven 10 minuts per les quatre se’m feia un nus a l’estómac, per si m’ho passaria bé, per si tenia amics, per si… La timidesa d’una nena de 7 anys era probablement compartida per altres nens i nenes que com jo, passaven les tardes del dissabte jugant, pintant, cantant, caminant a la muntanya… i no ho vam deixar, i mica en mica vam anar fent amistats, mica en mica aquell lloc que era l’esplai, era una quotidianitat de la nostra vida, i cada vegada més ens sentíem com en una segona casa.

Amb els anys la nostra quinta vam arribar a l’adolescència, i llavors van ser uns anys esplendorosos! I plens d’anècdotes que bé valdrien una bona colla més d’escrits. L’exaltació de l’amistat, els primers amors, el descobrir de la muntanya, nous llocs, reptes personals i de grup, maduresa, aprenentatge, compartir el creixement i l’entrada mica en mica al món adult. Sí, tot això amb l’esplai. 

 I va enganxar tant, que després va venir l’etapa de monitora, durant uns quants anys més. I és un altre regal d’aquells que et fa la vida! Viure l’esplai des de la vessant del monitor, del que vetlla pels nanos, del que educa en valors, del que idea les mil i una perquè gaudeixin, perquè ampliïn horitzons, perquè riguin, juguin i en definitiva perquè creixin, acompanyant-los en el descobrir. Un dia et converteixes en un personatge de conte, un altre en extraterrestre, o en director de cine; carnestoltes, casals d'estiu, campaments, fer el "cafre" al bosc, al riu, jocs de rol en viu, teatre, música, travessa per la muntanya, ruta amb bicicleta… 

Qui ha viscut el Tuareg sap que és molt més que una entitat; és una part de nosaltres, perquè indubtablement ens ha fet com som, ens ha fet qui som avui.
Em quedaria curta agraint les persones que han passat per l’esplai i l’han fet com és i m’han fet com sóc, però sobretot vull agrair a tots els qui ho van engegar en uns temps gens fàcils, i als qui avui fan que la flama Tuareg no mori, i continuï endavant, per molts anys més!


Tuareg, ara i sempre.

5 comentarios:

  1. Casi ploro, Marina! Envia-ho a la premsa! Quin nivell!

    ResponderEliminar
  2. Gràcies Gemma! I...enviat està. Una abraçada!

    ResponderEliminar
  3. Gràcies Gemma! I...enviat està. Una abraçada!

    ResponderEliminar
  4. Hola Marina, a mi també m'ha emocionat el text. I és que a també a mi el Tuareg m'ha fet ser qui sóc i me'n porto dels millors records!! Va ser un sopar emocionant. De cop te n'adones de com passa el temps i tot el que hem viscut... I el que queda per viure!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies Gina, i ... i tant! el que queda per viure, que de ben segur és molt.
      Una abraçada tuareg, i sento respondre passats tants mesos, tot i havent llegit abans el teu comentari!

      Eliminar